MIGUEL DE UNAMUNO

Miguel d'Unamuno va ser un escriptor i filòsof espanyol. Va néixer a Bilbao el 29 de setembre de 1864 i va morir a Salamanca el 31 de desembre de 1936. 

Aquesta carta d'Unamuno a Azorín va ser escrita
el 27 juny 1907 des del Gran Hotel do Porto.

Als dinou anys va terminar la seva carrera de Filosofia i Lletres, i seguidament va doctorar-se amb una tesi dedicada a l'èuscar, en la que va donar el seu punt de vista sobre l'origen del bascos. Tot i que ell va escriure novel·les en basc, considerava que el basc acabaria desapareixent ja que, com va dir: «El basc i el castellà són incompatibles digui el que es vulgui, i si caben individus no caben pobles bilingües. És aquest de la bilingüitat un estat transitori». 

Però Unamuno no només va parlar sobre la llengua i el territori basc, també ho va fer sobre Catalunya i el català, en aquesta carta a Azorín, en la qual lamenta la postura adoptada a Madrid: «Mereixem perdre Catalunya. Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa tasca que amb Cuba. No se'n adonen. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de cervell a la closca)». 

Miguel de Unamuno

Un temps més tard, va poder defensar les seves idees sobre Catalunya al Congrés dels Diputats, més concretament, el 22 d'octubre de 1931 va parlar contra la imposició del català enfront de l'oficialitat del castellà: «Per a mi tot ciutadà espanyol radicat a Catalunya, on treballa, on viu , on cria la seva família, és no només ciutadà espanyol, sinó ciutadà català, tan catalans com els altres. No hi ha dos ciutadanies, no pot haver-hi dos ciutadanies».

També va parlar amb Azaña sobre la qüestió de Catalunya, ja que Unamuno va ser convidat per part d'aquest a a l'Ateneu Mercantil de València per realitzar una conferència contra l'independentisme català i la imposició a Catalunya de l'ensenyament íntegra en aquesta llengua: li va comunicar que la seva conferència anava a versar «sobre la sobirania catalana en el que fa a l'ús de la llengua amb consideracions sobre el conflicte de dues cultures». «Catalunya ha d'acabar, i molt aviat, per separar-se del tot del Regne d'Espanya i constituir-se en Estat absolutament independent», advertia a Azaña. «Just és, doncs, que Espanya perdi ara Catalunya. I la perdrà, no tinc cap dubte que la perdrà ... La federació no és més que una fulla de parra»

Unamuno a l'Ateneu

Tenim fragments del discurs d'Unamuno a l'Ateneu, com: «Prat de la Riba va dir que Catalunya era la Prússia d'Espanya, i que calia conquistar Espanya per mitjà de la llengua catalana, aquella llengua que el gran Maragall va qualificar de aspra. Aquest odi a la llengua espanyola s'explica, perquè en castellà se li han dit moltes coses a Catalunya; però no se li ha ensenyat res».

En aquest fragment es mostra en una postura en contra de l'ensenyament en català: «El exclusivisme pot produir un greu conflicte entre la llengua regional i la llengua oficial d'Espanya, que no és una llengua castellana nacional, sinó internacional, que parlen més de 20 nacions. Pel que fa a la vostra llengua compareu el llemosí conceptuós i retorçat d'Ausiàs March i el castellà de les novel·les de Blasco Ibáñez i de Wenceslao Querol, que va escriure les seves 'Rimes' en un castellà més dolç que el saborós suc de les vostres taronges».

En el seu discurs a l'Ateneu de València, Unamuno va defensar l'ensenyament en castellà, i equiparava democratització a castellanització. "Ser un ciutadà espanyol suposava saber llegir i escriure en la llengua de Cervantes". La multitud que ocupava l'auditori va coronar el seu discurs amb una ovació «estrepitosa i memorable que es va perllongar durant diversos minuts», segons el relat d'El Mercantil Valenciano.

Francisco Maldonado de Guevara

Tres mesos abans de morir, el 12 d'octubre de 1936, durant l'acte d'obertura del curs acadèmic Unamuno va presidir la cerimònia com a rector. En tercer lloc, va tenir el torn de paraula Francisco Maldonado de Guevara, el qual va enviar un missatge contra el separatisme basc i català, els quals va anomenar d'Anti-Espanya, a més de dir-lis que són el càncer d'Espanya. Va dir que el feixisme era el sanador d'Espanya i que aquest sabria com exterminar aquests càncers: «tallant en la carn viva, com un decidit cirurgià lliure de falsos sentimentalismes». 

Després de Maldonado, va parlar José María Pemán, que va dir: «Nois d'Espanya, fem cada un en cada pit una Alcàsser de Toledo».Després de tot això, i de que Millán-Astray excités al poble fent-los cridar "Espanya una, Espanya gran, Espanya lliure!", i fes el salut feixista a un quadre de Franco penjat a la paret, Unamuno va aixecar-se per realitzar el seu discurs, en el qual va dir: «Vèncer no és convèncer, i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l'odi que no deixa lloc per a la compassió».

Millán-Astray. Podem veure que li falta un
braç, per això Unamuno l'anomena invàlid

Després d'això, Millán-Astray va atemptar contra ell dient: «¡Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar-los, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!». Mentre això passava, algú del públic va cridar: «Visca la mort!». ("Visca la mort" era el lema de la Legió Espanyola). 
Unamuno va continuar el seu discurs, defensant-se de Millán-Astray: «El general Millán-Astray és un invàlid. No cal que diguem això amb un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat hi haurà moltíssims més. Em turmenta el pensar que el general Millán-Astray pogués dictar les normes de la psicologia de les masses», al qual Millán Astray va respondre enfadat: «Mori la intel·lectualitat traïdora! Visca la mort!»

Francisco Franco amb Millán-Astray

Després d'això, Unamuno va acabar el seu discurs dient: «Aquest és el temple de la intel·ligència i jo sóc el seu summe sacerdot. Vosaltres esteu profanant el seu sagrat recinte. Jo sempre he estat, digui el que digui el proverbi, un profeta en el meu propi país. Vencereu, perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu, perquè per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil el demanar-vos que penseu a Espanya. He dit».
Després de dir això gairebé és assassinat, pero Carmen Polo (la dona de Franco) va salvar-lo portant-lo a casa seva. El 22 d'octubre de 1936, Franco signa el decret de destitució d'Unamuno com a rector.

La tomba d'Unamuno i la seva filla Salomé 

Com hem dit abans, tot això va passar 3 mesos abans que Unamuno morís, ja que després d'això va quedar-se tancat a casa seva en arrest domiciliari. Unamuno va passar els seus últims dies desolat i desesperat. Va morir el 31 de desembre durant la visita que li va fer el falangista Bartolomé Aragón. 
En el seu funeral va ser exaltat com un heroi falangista. Unamuno ara descansa amb la seva filla que va morir tres anys abans que ell, a un cementiri de Salamanca. Amb l'epitafi de: "Fica'm, Pare Etern, en el teu pit, misteriós llar, dormiré allà, doncs vinc desfet d'una dura brega".