La fi d'ETA

ETA és una organització terrorista nacionalista basca que es proclama independentista, abertzale, socialista i revolucionària. Té com a objectius prioritaris la independència del que el nacionalisme basc denomina Euskal Herria d'Espanya i França i la construcció d'un Estat socialista; i per perseguir-ha utilitzat l'assassinat, el segrest, el terrorisme i l'extorsió econòmica tant a Espanya com, ocasionalment, a França, en el que denominen «lluita armada».

Va haver una época terrible perque ETA matava gairebé totes les setmanes i a la majoria de socialistes. Segons ETA, volien que el patiment s'expandís a tots els col·lectius.
Havies d'acceptar que el proper podies ser tu. El terrorisme, a Espanya, era un problema assumit.

Otegi i el partit no era conscient que els assassinats i els atemptats provocaven patiment per la gent. Després d'unes quantes reunions es va signar un paper en el que es marcaven els objectius de les reunions.

11M, atemptat a Atocha

Aquest atemptat, inculpat a ETA, en el que van explotar 13 bombes, els vertaders culpables van ser els jihadistes.

A les eleccions de 2004 van guanyar els socialistes (Zapatero). 

Rubalcaba va saber que Jesús es reunia amb Otegui, i van desconfiar. 

Rajoy es va negar a pactar amb terroristes (en aquell llavors era líder del partit popular i líder de la oposició (2004-2008)).

Rajoy negant-se a pactar 

Rajoy culpa a Zapatero a voler pactar amb terroristes. Zapatero diu que el fi de la violència no te preu, i que la política pot acabar amb la violència.

Rajoy culpa a Zapatero de traïcionar als morts.

Tots els partits van voler parlar amb ETA menys el PP. 

Van produir-se manifestacions en contra d'aquest pacte per parlar amb ETA.

Manifestacions en contra de dialogar amb ETA

ETA va començar a posar cotxes bomba a edificis i quartels de la guàrdia civil. ETA va decidir no atemptar contra els polítics, però ells van dir que totes les víctimes eren iguals.

Al dia següent es van reunir i es va parlar sobre el País Vasc. Es va parlar també sobre la situació actual i després es va buscar una solució per negociar i resoldre el conflicte. 

El PP també va parlar amb ETA (quan manava Aznar). 

Van acceptar la tregua permanent. 

Durant el procés de negociació no es produirien detencions. Però això no estava assegurat.

Durant les tregues, ETA omplia Espanya de comandos. Volien fer una guerra i es creien un exèrcit.

Tot i que hi hagués tregua, seguien a la guait

Jesús va anar a negociar a un restaurant amb el "jefe". Li va dir que si es trencava la negociació, Espanya seria un Vietnam. Jesús es va sentir còmplice.

Rubalcaba veu una obligació que el país aconseguís una tregua indefinida. Van demanar més reunions. Era ETA qui no cedia. 

Es va produir un tiroteig a França i hi havia morts (guàrdies civils).

Víctimes de l'atemptat a França

Aquest atemptat va millorar les relacions entre els gendarmes i la Guàrdia Civil.

La declaració de Aiete va ser un alto al foc. 

Conferència de Pau a Aiete

Es va demanar a ETA que deixés l'activitat armada.

I, finalment...

ETA va reconèixer el final. S'ha acabat el terrorisme

Tot i això, no s'han d'oblidar les víctimes del terrorisme d'ETA.

Propaganda electoral eleccions autonòmiques de març de 1980

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

En primer lloc, el candidat expressa la seva voluntat que Catalunya demostri la seva capacitat d'autonomia. Expressa que després de la democràcia hi ha un sentiment de democràcia, que som més lliures però que hi ha més atur i altres problemes. Hi ha poc sentiment de responsabilitat. Diu que hem de millorar la situació entre tots (un camí de progrés). Fa responsables de la mala situació als que governen. 
Diu que esquerra ha sigut fidel al seu programa i fa menció a l'estatut de sau. 

Candidat d'esquerra republicana

PARTIT ANDALÚS (PSA)

Es presenta al parlament de Catalunya donat l'alt número d'andalusos que viuen a Catalunya. Fa referència a tots els andalusos que van haver de marxar de la seva terra per a poder treballar (a Catalunya). Van assumir la responsabilitat del partit de representar als andalusos que viuen a Catalunya. Pensen que això és útil i necessari, pensen que els partits catalans pensen en altres coses i no en els andalusos. 
Pensa que cal donar una veu en castellà perquè gran part de la població no el parla i no és català. 

Candidat del partit andalus

FUERZA NUEVA

És un partit que al·lega que per a que hi hagi prosperitat i felicitat a Catalunya, cal votar-lo. És un partit patriòtic i religiós. Comparen el marxisme a la misèria. Tampoc volen la dreta liberal. Defensen la catolicitat, la familia, la vida...

(mentre sonava l'himne de cara el sol)

Canditat de fuerza nueva

CONVERGÈNCIA I UNIÓ

Jordi Pujol pensa que és important decidir qui manarà i com a Catalunya. Diu que hem de pensar en els problemes que té Catalunya. Vol consolidar la nostra identitat com a poble i assegurar la cohesió dels que treballen a Catalunya. Han d'arreglar els problemes econòmics que hi ha . Hem de defensar els llocs de treball, les empreses...

Jordi Pujol (CiU)

PSUC

És un partit comunista i revolucionari. També és liberal. Els seus militants són els lluitadors de la dictadura franquista. El PSUC està en la majoria i està amb el poble.

candidat del PSUC

CENTRALISTES DE CATALUNYA 

Hem de concentrar els recursos per la lluita contra la crisi. També hem de preocupar-nos pels Impostos, l'atur, la burocràcia... I els polítics no s'enfronten amb aquests problemes. 

candidat del CC-UCD

PCOC

Vol donar a conèixer als obrers i al poble. Vol lluitar contra el règim d'explotació capitalista. Vol un món comunista que, segons ell, evitarà la crisi. Vol transformar la societat. El país ha de donar la terra a qui la treballa per poder solucionar els problemes estructurals. 

PCOC

FALANGE ESPAÑOLA DE LAS JONS
Diu que el partit restarà tot i que mori el cap, tot i el que passi a les urnes. Té un compromís amb el poble i mai marxarà, que Espanya està per sobre de tot. Falange lluitarà contra el marxisme. Es nacionalitzarà la banca i es reconeixerà la propietat privada i la sindical. Defensa a l'empresa (PIMES) i una política d'investigació àgil. El nacionalsindicalisme és bo per un poble unit. No s'han de votar partits separatistes. 

Falange Española de las JONS

PRESIDENTS

ADOLFO SUÁREZ

Adolfo Suárez va ser president del govern d'Espanya des de 1976 a 1981. També era anomenat duc Suárez i gran d'Espanya. Suárez va ser una figura clau de la Transició, on es va deixar enrere el règim dictatorial del general Franco i es va passar a formar una democràcia. Va ser nombrat per el rei, però liderant la coalició Unió de Centre Democràtic, va ser triat de nou president, per mitjà de les urnes, en les eleccions generals de 1977. El 1981 va presentar la seva dimissió i a va deixar el càrrec.
Tot i que era desconegut per al poble espanyol, va ser capaç de formar un grup de polítics de la seva generació que s'havien fet demòcrates. Va saber reunir, al costat de falangistes «conversos» com ell, a socialdemòcrates, liberals, democristians, etc. i, entre 1976 i 1979, desarborar el règim franquista amb la complicitat de les forces antifranquistes com el PSOE i, especialment, del Partit Comunista d'Espanya.
El 15 de juny de 1977 es van celebrar eleccions generals. Adolfo Suárez va guanyar, al capdavant d'un conglomerat de formacions de centre, aglutinades entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions van aprovar la Constitució, va ser confirmada el 6 de desembre de 1978.

LEOPOLDO CALVO SOTELO

Leopoldo Calvo Sotelo va ser president d'Espanya des de 1981 a 1982. Durant la votació sobre la seva investidura com a President del Govern van irrompre al Congrés dels Diputats diversos guàrdies civils armats sota el comandament del tinent coronel Antonio Tejero, pretenien donar un cop d'Estat militar conegut com 23-F. El govern de Calvo-Sotelo va sorgir en unes dates en què les manifestacions populars en contra d'una involució política, l'atur i la debilitat de la coalició política permanent protagonitzaven l'activitat pública espanyola.

Durant el seu govern es va signar un gran acord per l'ocupació amb les centrals sindicals i els empresaris, es va aprovar la llei del divorci, Espanya va ingressar a l'OTAN i es va tancar el mapa autonòmic. 

El seu govern va recórrer la sentència de la Justícia Militar, perquè fos la Justícia Civil qui tingués l'última paraula en el tema del cop d'estat del 23-F. 

Es va modificar la bandera oficial d'Espanya, eliminant l'àguila de Sant Joan, i deixant només l'escut nacional, igualment reformat prenent com a model l'estendard reial de Joan Carles I.

El seu mandat va finalitzar amb el desmantellament de la Conspiració colpista pel 27 d'octubre de 1982, que va estar millor preparada que la del 23-F, però que amb la col·laboració dels mitjans de comunicació va ser minimitzada per no generar alarma.

Calvo Sotelo i Adolfo Suárez

FELIPE GONZÁLEZ

Va ser secretari general del PSOE des de 1974 fins al 1997, i president del govern d'Espanya entre 1982 i 1996. 

El 1964 es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol, durant la clandestinitat d'aquest. Al Congrés de Suresnes de 1974 del PSOE renovat, Felipe González va ser elegit secretari general del PSOE. Ja en democràcia, va obtenir el seu primer acta de diputat en 1977, sent el candidat del PSOE a la Presidència del Govern el 1977 i 1979.

Després d'obtenir el PSOE la majoria absoluta en les eleccions de 1982, va ser investit president del Govern. El seu mandat de tretze anys i mig va ser el període més llarg d'un cap de Govern de la democràcia a Espanya. Sota la seva direcció el PSOE va aconseguir dues majories absolutes consecutives: la de 1982, amb 202 diputats al Congrés, i el 1986, eleccions en què va obtenir 184 diputats; així mateix, el 1989 va obtenir 175 diputats, exactament la meitat dels que componen l'hemicicle. 

El 1993 va perdre la majoria absoluta, obtenint 159 diputats. Després d'aquest resultat, el PSOE va pactar amb Convergència i Unió per poder formar govern. El 1996, va perdre les eleccions a l'assolir 141 diputats davant 156 que va aconseguir el Partit Popular. 

JOSE MARÍA AZNAR

Va ser president del Govern d'Espanya entre 1996 i 2004. És membre del Partit Popular, del que va ser president entre 1990 i 2004.

Aznar i el Partit Popular van guanyar les eleccions generals de 1996, però al no aconseguir la majoria absoluta, Aznar va ser nomenat president del govern amb el suport, previ pacte, dels partits nacionalistes catalans -CiU, veure Pacte del Majestic- bascos (EAJ- PNB) i canaris (CC). 

Durant la seva primera legislatura, entre 1996 i 2000, el seu govern va destacar per la liberalització i desregularització de l'economia, alhora que va retallar despeses de l'Estat i va privatitzar diverses empreses estatals de sectors estratègics. 

L'economia va créixer i el país va complir amb els criteris de convergència fixats a Maastricht i es va integrar en el grup de països que tindrien l'euro com a nova moneda, però l'atur va continuar sent molt elevat.

La seva segona legislatura va venir marcada per la majoria absoluta obtinguda en les eleccions de l'any 2000. L'economia va continuar en índexs alts de creixement i l'atur va baixar progressivament. En el pla internacional, Espanya es va acostar als Estats Units, especialment després d'iniciat el govern de George W. Bush, donant suport eventualment l'anomenada «Guerra contra el terrorisme» i la invasió de l'Afganistan. Durant l'any 2002 el seu govern va haver d'abordar el desastre del Prestige, on va ser durament criticat per la seva mala gestió, alhora que les manifestacions contra la imminent invasió de l'Iraq -sense el suport de l'ONU i rebutjada àmpliament per l'opinió pública espanyola- s'acreixien en diversos països, inclòs Espanya, el govern es va transformar en el principal suport dels Estats Units al costat de Regne Unit durant el procés previ i posterior a la invasió, amb la finalitat de posicionar a Espanya en un lloc destacat de la comunitat internacional malgrat l'aclaparador rebuig de la població.

A tres dies de les eleccions de 2004, una cèl·lula gihadista, suposadament motivada pel suport d'Espanya a les invasions de l'Iraq i l'Afganistan, va fer explotar 10 motxilles carregades d'explosius en quatre atemptats coordinats en diferents estacions de trens de rodalies de Madrid. El govern d'Aznar va acusar inicialment a ETA de ser l'autora de l'atemptat i va mantenir durant uns dies aquesta hipòtesi, preocupat de la pèrdua de vots que podia implicar un atemptant de caire islamista. Finalment, el Partit Popular va perdre les eleccions, influïdes no tant pels atemptats sinó per la creença sostinguda de l'opinió pública que el govern havia mentit deliberadament.

23 F

El 23-F va ser un intent fallit de cop d'estat contra el govern d'Espanya i els parlamentaris del congrés dels diputats. Al 1978 es va aprobar la constitució espanyola i es va consolidar el trànsit cap a la democràcia, deixant enrere gairebé 40 anys de dictadura franquista. Aquest procés no era benvingut per els sectors nostàlgics del règim anterior. ETA havia matat militars i policies, l'esquerra havia guanyat les eleccions i els sindicats obrers eren forts i havien sigut legalitzats. També es va desenvolupar l'estat d'autonomies.

Diari anunciant el fracàs del cop d'estat del 23-F

Al final de 1980 el rei Joan Carles va fer una visita al parlament basc i fa reflectir moltes tensions presents a la societat espanyola. Tot just en començar la visita, els parlamentaris d'Herri Batasuna es van aixecar i van començar a cantar la cançó del soldat basc. Això va provocar que fossin expulsats. El rei va continuar llegint un discurs.
Després d'això, el 23 de febrer del 1981, es va produir l'ocupació del parlament per forces de la guàrdia civil comandades pel tinent Coronel Antonio Tejero. Aquest va ser el cop d'estat.
A les 18:20 288 policies arribats en autocars, encapçalats per Tejero van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir a Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del govern Espanyol.
Al crit de "todo el mundo al suelo" i disparant tres trets van segrestar el poder legislatiu i el govern amb força d'armes. En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por.
Després d'hores d'incertesa davant els fets, el rei Joan Carles va realitzar una intervenció televisada a favor de la democràcia i l'ordre constitucional , aïllant als militars (que es pensaven que estava a favor del cop d'estat).
La nit del 23 va ser anomenada la nit dels transitors, perquè va mantenir a tothom pendent del que passava. A la 1 de la matinada, el rei, vestit de Capità General, va dirigir-se als ciutadans a la televisió donant per fracassat el cop d'Estat.

El rei donant per fracassat el cop d'estat

A les 10 de la nit d'aquell dia, Jordi Pujol va fer un discurs, en català i castella per tranquil·litzar a la població. L'actitud del president del govern basc no va ser així, sinò que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va sortir fins que va acabar tot.
El 24 de febrer els segrestadors es van rendir.

FRANCO HA MUERTO

Durant els últims dies de vida de Franco, la dictadura es trobava en una situació delicada, ja que, d'entre altres motius, s'havia produït l'afusellament de 5 homes que pertanyien a organitzacions com ETA. Països de l'estranger estaven en contra de la dictadura, per això, l'1 d'octubre els franquistes van unir-se com a mostra patriòtica. 

Es pot dir, que la dictadura anava al mateix ritme que la vida de Franco, i tot i que seguia viu, la seva salut no era favorable.
A l'estiu 1974 va haver de ser ingressat al hospital i va avisar que no hi tornaria, que volia morir a casa.

Casa de Franco

Celebració del sant de Franco

El papa Pablo VI va condemnar públicament el règim per atemptar contra la vida de les persones, fet que va afectar profundament al dictador. El papa va dir "la vida és sagrada". Tot i això, Franco no va posar-se en contra de l'església, ell la defenia i mai s'hi va enfrontar. 

L'exèrcit és el major recolzament més gran que té el règim, però ha perdut força. Pateix sobretot al Marroc, i podria produir-se una guerra. Franco va estar atent als problemes del Sàhara fins la seva mort. La seva salut va empitjorant. 

Imatges que mostren el mal estat de Franco

El 15 d'octubre, Franco comença a trobar-se malament. Al final no passa res, torna al llit a dormir, però això és el principi del fi de Franco.

Equip de metges de Franco

Van sortir a la llum documents que mostraven els relats dels metges envers la salut del dictador.

L'electrocardiograma de Franco mostrava que havia tingut un infart.

El cor de Franco comença a fallar

Els cardiòlegs acudeixen al domicili de Franco (el Pardo) a donar-li la notícia del que li estava passant. Franco va respondre que tenia unes obligacions que complir i que ho faria igualment, tot i que corria un gran risc ja que havia de guardar repòs. Franco tenia molts problemes i portava 15 dies sense dormir. Podia ser per els atemptats, per la condemna del Papa, pel Sàhara...

El que més afectava a Franco va ser la condemna del Papa. 

El 16 d'octubre, Marroc es mobilitza pel Sàhara i això crea pressió al govern. 

A Franco li era igual morir i va anar al consell de ministres. 

Consell de ministres

Franco, durant el consell, dóna mostres de que pot morir. Això passa mentre parlen del Sàhara. Només va durar 20 minuts.

Franco no volia anar al hospital, volia quedar-se a casa i morir allà. Van muntar una UCI a la seva habitació. 

Franco escriu abans de morir el seu testament polític. 

Testament polític de Franco

A Joan Carles li queda poc per començar el seu regnat.

Dilluns 20 d'octubre pateix una angina de pit de greus conseqüències. 

Franco es reuneix amb el president però no renuncia al seu càrrec.

Franco s'està morint i el futur d'Espanya és incert, per això, el govern intenta fer un pacte amb Marroc sense que Franco ho sàpiga. 

Els metges deixen constància de tot el que està passant. 

Un dels metges de Franco

La premsa menteix als espanyols amb missatges positius sobre la salut de Franco i és tot mentida. Els metges pensen que han de dir la veritat als espanyols.

S'inicia l'operació Lucero, preparat per quan es morís Franco. Es lliura un document als alts càrrecs del país amb instruccions. 

El règim no vol que s'alteri l'ordre públic. 

La BBC anuncia la mort de Franco, i la premsa espera fora del Pardo mirant la bandera, quan estigui a mitja hasta voldrà dir que és mort. Es fa públic l'informe mèdic de Franco, tal com volien els metges.

Informe mèdic de Franco que es publica

La situació torna a ser d'emergència perquè el cor de Franco torna a fallar. Es pot parar en qualsevol moment. Però el salven.

El príncep no vol demanar la successió a Franco.

El problema del Sàhara empitjora. L'exèrcit es retira cap al centre. 

El 31 d'octubre el rei presideix el consell de ministres. El seu càrrec era en funcions ja que Franco estava a punt de morir-se .

El rei presidint el consell

Es decideix que es deixarà morir a Franco. Comença a tenir hemorràgies digestives intenses causades per l'estrès.

O bé es pot operar o deixar-lo morir, però al final l'operen. El porten en ambulància. En plena intervenció es va anar la llum. Va acudir l'electricista i ho va arreglar. 

Franco es recupera ràpidament. Desprès d'això, passen dos setmanes fins que mor.

Va al hospital, ingressat, i pateix dues intervencions a les quals sobreviu. 

La nit del 19 de novembre, Franco ja gairebé és mort. 

Nit del 19 de novembre

Franco va morir aquella nit, a les 3 de la madrugada del 20 de novembre del 75. Se li va aturar el cor.

S'informa als espanyols que Franco és mort

Franco mort

EL PLA D'ESTABILITZACIÓ

El pla d'estabilització de 1959 va ser un conjunt de mesures econòmiques que va aprovar el govern d'Espanya. L'objectiu d'aquest pla era estabilitzar i liberar la economia espanyola, deixant així de banda la autarquia del franquisme. Gràcies a aquest pla, va iniciar-se una època de creixement durant els anys seixanta.
Aquest pla va ser elaborat amb la participació dels economistes Juan Sardá i Enrique Fuentes Quintana. Els objectius que pretenia assolir era la estabilitat econòmica, l'equilibri de la balança de pagaments i el robustament de la moneda, per a que fos una divisa estable.
Les mesures que es van prendre va ser la possibilitat de convertir la pesseta en el dòlar, l'elevació dels tipus d'interès, la limitació en el concediment de préstecs i la congelació de salaris (per eliminar la inflació). Es va fomentar la inversió estrangera i es va proposar una reforma fiscal. També es va limitar la despesa pública
Podem dir que Espanya va deixar de desenvolupar-se cap a dintre per passar a fer-ho cap a fora, incorporant l'economia del país als mercats internacionals.
Els resultats del pla van ser notables, es va produir un superàvit en la balança de pagaments, les reserves de divises del Banc d'Espanya es van incrementar, la inflació va disminuir, va augmentar el turisme i les inversions, van ser més competens i van incorporar noves tecnologies.

LA VOZ DORMIDA

La voz dormida és una pel·lícula espanyola, dirigida per Benito Zambrano, la qual tracta la repressió franquista que va patir Espanya durant la dictadura.
Al fragment de la pel·lícula es reflexa una part de la repressió, entre les quals trobem:

La pallissa que rep el seu cunyat per part dels franquistes, a ella l'obliguen a mirar-lo tot i que no vol. Durant l'interrogatori podem veure el menyspreu amb el que tracten a la dona, dient-li, per exemple, "putita.

El brutal maltractament que rep ella quan nega conèixer al jaqueta negra. 

Com ja sabem, un dels valors que impartia el franquisme era que el bon home espanyol havia de ser catòlic i anar a misa (per no ser jutjat pels demés), i podem veure que a la pel·lícula inclús consideren l'opció que truquin a la policia si no callen a l'església.

Aquesta pel·lícula es basa en la novel·la de Dulce Chacón, és una novel·la històrica estructurada en tres parts i que es desenvolupa a la postguerra civil espanyola entre la presó madrilenya de Las Ventas i una petita pensió del carrer Atocha. Es desenvolupa entre els anys 1939 i 1963. 

Marina Ortega dóna el seu punt de vista en aquest text, i em sembla molt interessant:

Muchas veces se dice que olvidar es la mejor medicina para salir adelante y superar un trauma o una situación difícil. Puede que sea cierto en algunos casos concretos pero lo que está claro es que, en temas de Historia, olvidar es lo único que no podemos hacer. Si se olvida se corre el riesgo de que el pasado vuelva hacia el presente, con las consecuencias que todo ello conlleva.

Por eso, nunca me canso de leer novelas ambientadas en las guerras o en situaciones de conflictos. Con el recuerdo y con historias como la de La voz dormida, el público vuelve a memorar la situación que hace muy poco vivía España.

 En una cárcel de Madrid un grupo de mujeres afronta su día a día sin perder el coraje y el deseo de lucha por sus ideales. Saben que están en prisión por pensar o tener tendencias contrarias al régimen franquista pero no por ello pierden la dignidad y la capacidad de sobreponerse a la humillación y a la tortura que, a veces, tienen que soportar.

Desde que el lector se adentra en La voz dormida sabe que una de sus protagonistas va a morir: “La mujer que iba a morir se llamaba Hortensia. Tenía los ojos oscuros y no hablaba nunca en voz alta”. Hortensia, Tomasa, Elvira, Reme o Pepa son algunas de estas encarceladas en una prisión de Madrid. Juntas viven el día a día en la cárcel y sobrellevan la rutina como pueden, unas escriben, otras cosen y muchas simplemente hacen planes para cuando salgan de su encierro y hablan sobre su familia, sus hijos, sus nietos. Y es que, aunque gran parte de la acción trascurre en la cárcel, la autora también se encarga de relatar las eternas colas que tiene que hacer el abuelo de Elvira para visitar a su nieta o como Pepa acude siempre a ver a su hermana Hortensia, embarazada de ocho meses. Es precisamente Pepa la protagonista femenina, no encarcelada, que más importancia y peso tiene en el libro. Y es que Pepa se verá casi sin quererlo inmersa en el peligroso juego de la oposición y la guerrilla revolucionaria lo que le acarreará algunos problemas pero también le proporcionará momentos de gran felicidad donde el amor es el máximo protagonista.

Por otra parte, lo que esta historia puede tener de diferente o de exclusivo respecto a otros libros de temática similar, aparte de sus protagonistas, es la manera excepcional en la que Dulce Chacón nos describe la realidad que vivían esas esposas, madres, hermanas, amigas…con una fuerza visual magnífica y que, aunque utiliza en algunos casos las descripciones, basa su narración en la potencia que desprenden los sentimientos, los anhelos, los deseos y los sueños de estas heroínas.

Dulce Chacón teje así una situación real llevada a la ficción y que tiene a las mujeres como únicas protagonistas. Mujeres fuertes, valientes y decididas a mantener sus principios bajo cualquier circunstancia. Mujeres que existieron, que se hicieron fuertes en la oposición franquista  y que nunca perdieron la esperanza de ver, y vivir, en una España mejor.

Fonts:

https://www.youtube.com/watch?v=VbH8QNfmrlk

http://papeldeperiodico.com/2012/09/la-voz-dormida/

https://es.wikipedia.org/wiki/La_voz_dormida_(novela)

https://es.wikipedia.org/wiki/La_voz_dormida_(pel%C3%ADcula)