L'EVOLUCIÓ DE L'AUTOMÒBIL A CATALUNYA

Cotxe de l'Hispano-Suiza

Al 1889 van arribar des de França (París) els primers motors de cotxe a Catalunya gràcies a Bonet, que va muntar un vehicle amb un motor francès. Els temps van anar canviant i els cotxes van començar a circular per on podien, tot i que no havia carreteres a tot arreu.
Actualment, els cotxes són molt millors i molt més segurs que en aquella època.
Al 1904 es van començar a produir vehicles, quan es va fundar la Hispano Suiza.

Al 1953 es van fabricar els primers biscúters (només 15 al dia). Eren petits, només podien anar dues persones i no anava cap enrere. Només podia anar a 75 km/h, però era barat de mantenir. Eren de producció nacional.

Biscúter

Matrícula 500.000

La Seat es va començar a produir també al 53, el primer cotxe va sortir a la llum al novembre del 1953. Al 54 feien 12 cotxes al dia.Uns anys després van posar a la venda el Seat 600, és un cotxe molt famós i conegut, que crea nostàlgia.
A un autobús li va tocar portar la matrícula 500.000. Va ser un fet important.
A causa de que hi haguessin tants cotxes en circulació, la qualitat de l'aire va disminuir notablement, ja que contaminaven molt. També havien problemes de trànsit, i hi havia gent a favor dels cotxes i gent en contra.

Automapa, creat per Antonio Martín Santos

Va ser necessari impartir seguretat vial per conèixer les normes vials, actualment s'imparteix a escoles i instituts (per llei). Enrique Rubio va ser un impulsor de la seguretat vial.
També va instaurar-se l'ús del cinturó, i tot i que en aquella època no era obligatori, actualment sí. La norma del cinturó ha anat canviant però ara l'ha de portar tothom, ja es trobi als seients de davant o de darrere. Aquesta mesura va inculcar-se al nostre país al 97.
Els avanços a la indústria de l'automòbil han facilitat la conducció, com per exemple, la direcció assistida. També ha millorat la seguretat dels cotxes.
Un enginyer espanyol, Don Antonio Martín Santos va inventar l'automapa per saber on es troba el conductor en tot moment. L'automapa va sincronitzat amb el vehicle.
Actualment, els cotxes híbrids i elèctrics són molt populars, però el primer va tenir lloc quan Joan Ferrés va fer un cotxe que funciona amb bateries al 1969.

A l'indústria automobilística encara li queda molt per progressar i per innovar, el procés continua.

Cotxe elèctric actual

SIMULACRE DE SELECTIVITAT. FOTOGRAFIA EMIGRACIÓ

Aquesta foto que és d'una postal de finals del segle XIX i situada al port de Dársena a la Coruña, reflexa una época al nostre país marcada per l'emigració massiva per part dels espanyols cap a països sudamericans (Xile, Uruguay, Cuba...) en busca de feina i unes millors condicions de vida.
A la foto podem veure molts gallecs disposats a emigrar cap a América. Aquesta fotografia és una font primària. 
Al llarg del segle XIX la població espanyola va crèixer, però l'esperança de vida era curta a causa de les guerres i epidèmies.
Aquest fenòmen d'emigració massiva va ser produit per la mala situació econòmica que havia a Espanya en aquells moments, sobretot a causa de la guerra i el retràs industrial, ja que encara hi predominava una societat agrària a més, hi havia un estancament en aquest sector. Tot i que a ciutats com Barcelona  o Madrid va haver un creixement urbà. 
Va haver molts gallecs que van marxar per no tornar, (més d'un milió de persones). Van haver de buscar una solució a la seva mala situació de vida, ja que els seus productes no eren competitius ni a nivell europeu ni nacional.

LA CIUTAT DE FERRO

Indústria siderúrgica de Sagunto

A Sagunto, durant el segle XX, va ser molt important la indústria siderúrgica. Ramón de la Sota y Eduardo Aznar (uns empresaris) van traslladar les seves indústries al País Vasc fins a Sagunto. Això va comportar que es desenvolupés una nova societat.
Van explotar la mina de Ojos Negros de Teruel i la de Setiles de Guadalajara. Exportaven el ferro a Anglaterra i Holanda, i d'allà vindria el carbó necessari per la indústria.
Al 1900 es va constituir "Sierra Minera". També van construir una línia de ferrocarril d'Ojos Negros fins al port de Sagunto (el mar), al 1907 va arribar el primer tren. Al 1909 es va inaugurar l'embarcador.
Van decidir construir una indústria al mediterrani que produís acer, ferros... Això va ser al 1917.

Alts forns del Mediterrani

La demanda dels països involucrats a la primera guerra mundial van afavorir la indústria siderúrgica espanyola, així que molta gent va traslladar-se a Sagunto per treballar allà (6000 persones treballaven allà aproximadament). Això va donar lloc a la creació d'un nou nucli de població. Van construir hospital, esglésies, escoles... Va deixar de predominar l'agricultura, es va consolidar una societat industrial, que va ser motor econòmic de la Comunitat Valenciana.

Sierra Minera

A causa dels canvis econòmics, tot això es va reestructurar. Al 1984, la producció dels Alts Forns del Mediterrani es va aturar. Al 86, va tancar Sierra Minera.
Es guarden algunes estructures d'aquella època, que recorden el passat industrial siderúrgic de la ciutat. Una nau que abans s'usava per la indústria, ara té fins culturals i pertany a la Generalitat Valenciana.

CATALUNYA, LA FÀBRICA D'ESPANYA

Fàbrica Bonaplata

La fàbrica Bonaplata, la qual va estar en funcionament des de el 1832 fins al 1835, va ser la primera que va emprar el vapor per funcionar, sent així pionera a l'estat Espanyol.  La fàbrica va ser fundada per la familia Bonaplata, destacant Josep Bonaplata.

Abans del 33, tot el que es produía era de manera manual, tot i que s'utilitzaven màquines simples i senzilles i alguns recursos naturals: la força del vent, dels animals... La indústria que més destacava a Catalunya era la tèxtil, tot i que també podem trobar siderúrgia (ferro). 

Indianes

A causa de la necessitat d'exportar mercaderies, va crèixer també la indústria naval, ja que es van necessitar més vaixells, els quals els feien petits i mitjans. Catalunya exportava molts vins i aigüardent, que van fer augmentar els ingressos dels pagesos. 

L'expansió del segle XVIII es va veure afavorida gràcies a la manufactura paperera, es venia paper de gran qualitat a tota Espanya i Amèrica. La indústria tèxti i la paperera s'assemblen molt, és a dir, les màquines i matèries primeres que s'empraven. 
 

També va ser important la fabricació d'indianes, que procedien de la Índia. Eren vestits frescos i molt vistosos, amb estampats. Van fer-se molt populars arreu d'Europa i Amèrica. 
La indústria tèxtil catalana va encarregar-se d'exportar-los, fet que va enriquir molts catalans, els quals van acostumar-se a treballar per a mercats allunyats.
Van introduir-se innovacions en la indústria tèxtil, que van revolucionar el sector i l'economia catalana: tel·lers més productius, la verguedana... 

Crema de la fàbrica Bonaplata

Tot això va fer necessària la màquina de vapor a Catalunya, que també va ser aplicada al transport (al ferrocarril, 1841). Depèn del carbó, i per tant es necessitava d'aquest recurs. Al no haver a Catalunya, s'importava de fora.


Al 1835, a causa de les revolucions, la fàbrica Bonaplata va ser cremada en un incendi provocat, però va deixar rastre: la indústria cotonera, la fàbrica i l'ús del vapor. 

Valentí Esparó va superar l'adversitat i va reobrir, això va constituir la industrialització catalana, que ha durat 100 anys. 

Teler mecànic que funcionava a vapor

Va haver de tornar-se a usar l'energia hidràulica, que es va veure afavorida gràcies a la turbina, més eficient que la roda. Es van construir canals industrials.  Els pobles que vivien al voltant d'aquest tipus d'indústria, es deien colònies.  

La revolució industrial també va necessitar cotó per les filatures, i com que a Catalunya no es produía, s'importava dels Estats Units. Als 70 es va instaurar el tel·ler mecànic, que emprava energia hidràulica o del carbó.  Això va produir una disminució de costos i de preus, per tant, Catalunya era més competitiva. 

Al 1900 Catalunya es considerava un país cotoner, tot i que també hi podem destacar la indústria llanera, la de la seda... La indústria farinera també va tenir innovacions, com l'ús de cilindres. 

L'electrificació va fer l'indústria Catalana encara més competitiva, i va augmentar la iniciativa empresarial. (2a revolució energètica). Va diversificar-se la producció i va augmentar el número de tallers a Catalunya. 

Va consolidar-se una societat de consum, amb una capacitat de consumir elevada. Al 1936, Catalunya es considera una societat totalment industrialitzada, amb un alt grau de modernització de la capital.

Catalunya adquiria matèries primeres i recursos naturals per poder produir, i exportava a Espanya i altres països els productes manufacturats, per això, se la considera la fàbrica d'Espanya.

Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània

Al segle XIX l'estructura de l'economia espanyola va seguir tenint característiques preindustrials, gran part de la població es dedicava a l'agricultura, amb unes condicions de vida nefastes. Persistien els minifundis de subsistència en el nord i els latifundis al sud-oest, fet que provocava misèria i que no s'enllairès l'economia. El liberalisme i la desamortització va empitjorar la situació. Hi havia tres tipus de camperols: petits agricultors propietaris, petits arrendataris i els jornalers. 
La situació de la pagesia al sud-oest del país era horrible: allí existia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques.





La presència d'una gran massa d'obrers a les zones de camp, va afavorir el desenvolupament del moviment obrer, sorgint ja al segle XIX importants revoltes agràries en aquestes zones. En el primer terç del segle XX les ideologies obreristes es van afermar en aquestes zones, sent majoritària la UGT a Extremadura i la Manxa, mentre que l'anarquisme aconseguia més suports a Andalusia.

A la II República, la solució que va donar-se per solucionar el conflicte agrari va ser donar prioritat als governs d'esquerra i als sindicats i partits obrers. Una mostra de l'augment de la conflictivitat social en aquest període és el testimoni del militant obrer Joan Misut, que permet fer-se una idea clara de la situació al sud latifundista durant la República.
El 1932 el govern d'esquerres de Manuel Azaña va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària.



Després de la guerra la situació va ser molt dura per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent pes progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70 del segle XX. Tot i aquests canvis, en l'agro extremeny-andalús van perviure fins ben entrats els 70 situacions d'explotació.

RELATS D'EMIGRANTS

ARGENTINA: Carlota Fernández López

Carlota era una dona que vivia a Asturias, i va conèixer al que seria el seu marit a una romeria, però va ser per correspondència perquè ell va marxar a Argentina per treballar. Nou messos després de casar-se va anar cap allà i la familia del seu marit i ell la van anar a buscar a l'aeroport. Ella era feliç amb lo poc que tenien, i la van tractar bé, molta gent d'allà era espanyola. El seu marit era cambrer i ella era modista. Van anar prosperant i van poder comprar-se un terreny al qual van construir-se una casa amb les seves mans, les seves filles han pogut anar a la universitat.
La Carlota va tornar a Espanya al 1988 i no va reconèixer el seu país, tot i que també la van tractar bé ella volia tornar a Argentina.


XILE: Roser Bru Llop

Roser era una dona que vivia a Barcelona, amb una familia republicana i catalanista. Va haver d'exiliar-se amb la dictadura de Primo de Rivera. Va estudiar a diferents llocs i va trobar la seva vocació, que era la pintura.  Després de la guerra van anar-se a Francia exiliats, i ella va començar a treballar. Va casar-se amb un antic company d'escola i va anar cap a Xile. Ha treballat pintant i ha fet moltes exposicions a Espanya i a Xile. Finalment va quedar-se a Xile i pensa que Barcelona ja li ha quedat molt lluny.


COSTA RICA: Manuel Blanca Andújar

Manuel va nèixer a Màlaga, i va viure la crisis de la segona república i la guerra civil, el seu pare els va abandonar i la mare va mantenir a la familia, però ella es va casar amb un altre home i Manuel el considera el seu pare. Els guanyadors de la guerra van quedar-se amb la seva casa perquè els van acusar de comunistes, i van haver de viure a una habitació. Quan va complir els anys pertinents, Manuel va ser cridat a files i a causa del maltractament que rebia va desertar i quan estaven arribant a Costa Rica. No només va desertar ell, també van acompanyar-lo 16 homes més. La policia de Costa Rica els va detenir però no els van entregar. Va ser ben rebut a Costa Rica i va treballar a cuines de restaurants. Va conèixer una dona i van casar-se. La mare de Manuel el va trobar i va anar allà una temporada amb ell.


CUBA: Manuel Valella Piñón

Manuel va nèixer a Lugo, abans de la guerra vivia bé però al acabar-se va passar fam. Llavors, el pare que tenia nacionalitat cubana, els va cridar per anar, quan ell tenia 17 anys. El seu primer treball va ser a una bodega, i després la familia va quedar-se a càrrec d'un edifici nou. Ell també estudiava, i va casar-se tres cops. Va jubilar-se com a cap de secció en la direcció provincial de la Habana del banc nacional. Ell se sent espanyol i cubà.



MÉXICO: María José Pérez Villanueva de Castello

María José va néixer a València, i va començar a estudiar Turisme, on va conèixer al fill d'un exiliat espanyol que vivia a Mèxic. Es van enamorar i van casar-se al 71. Ell havia de marxar a Mèxic i ella va decidir anar amb ell sense dubtar-ho. Van formar una família i viuen bé a Mèxic, però ella sentia nostàlgia perquè s'estimava molt València.


PANAMÀ: Rogelio García González 

Rogelio García va néixer a Ourense al 1927,  i al morir el seu pare van passar per una situació econòmica dolenta. Ell va haver de ser pare de família. Va començar a treballar a mines però quan va quedar-se sense treball va decidir anar a Brasil. Finalment va decantar-se per Panamà, i va muntar una cantina. Va conèixer una dona allà i van casar-se. Té la doble nacionalitat i ha anat tres cops a Espanya a veure a la seva família.


URUGUAY: María del Carmen Acero Pérez 

María del Carmen va nèixer a Asturias al 42. Va criar-se amb una tieta materna que va emigrar a Uruguay, i va animar a la família a anar amb ella. Ho van vendre tot i van anar cap allà. Tot era més difícil del que creien, però a ella li agradava Uruguay. Van mudar-se a una casa i el pare va trobar un bon treball, al qual la filla es dedicaria més tard. Va conèixer un espanyol i van casar-se i van tenir dos fills. L'economia familiar va anar a millor i van muntar una empresa familiar. María del Carmen va tornar a Espanya fa poc, i ella diu que es sent uruguaya.


VENEZUELA: Ángeles Sala Arija 

Àngeles va néixer a Cantabria el 1919, i va anar a viure a Catalunya des de molt petita. Ella volia ser artista però el seu pare no la va deixar. Quan comença la guerra civil, s'han d'anar a França a viure perquè són republicans. Al 48 decideixen anar a viure a Mèxic, però el seu vaixell no para allà, sinò a Veneçuela. Es va fer traductora de francès. Va ocupar altres treballs però la feien fora per ser estrangera, però això canvià quan va obtenir la nacionalitat. Ella no va casar-se perquè no va poder oblidar a la seva primera parella, que era francès i va morir. Ha dedicat el seu temps lliure a l'art.


RETORNATS: Bernabea Zornoza González

Bernabea va nèixer a Ciudad Real el 1927. Quan ella tenia 5 anys van anar a viure a Madrid i van viure el començament de la Guerra Civil. Per refugiar-se, van anar a viure a Catalunya (Cerdanyola). Com la situació no millorava, van anar a França, a un camp de concentració. Van anar a la República Dominicana el 1940, però van anar cap Equador per la mala situació de salut de la mare. Ella va estudiar magisteri i va casar-se amb un equatorià, amb el que va tenir 6 fills. Va tornar a Espanya dos cops, i va quedar-se per ajudar a la seva filla. Tot i que està jubilada, encara ensenya literatura.