LERROUX I EL LERROUXISME

Alejandro Lerroux va nàixer a Còrdova el 4 de març de 1864 i va morir a Madrid el 25 de juny de 1949.
Pel que fa a la seva vida, va llicenciar-se en dret i va començar a militar en el republicanisme radical. Va fer diverses publicacions a diaris, com El País, i va mostrar tenir un estil periodístic demagògic i agressiu.
Va aparèixer per primer cop al món de la política a Madrid el 1897 quan va fundar el diari El Progreso, on va realitzar una agressiva campanya antigovernamental en resposta a les tortures i irregularitats que s’havien practicat durant els processos de Montjuïc contra l’anarquisme. D’aquesta manera, Lerroux va fer-se amic de la classe treballadora.
A Catalunya, el diari lerrouxista va tenir una àmplia difusió i el seu discurs va fer-li assolir una gran popularitat entre l’obrerisme català, fet que a la llarga li permetria d’articular una plataforma per a l’acció política.
Amb ell arribaria a Barcelona la política de masses, on el candidat Lerroux parlava amb la gent del carrer per a presentar-li la seva proposta política de la forma més efectista i espectacular possible.
La ideologia del lerrouxisme es basava en l’atac als tres pilars fonamentals del sistema de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ordre.
Lerroux afirmava:

“Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces […]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares”.

Es va mudar a Barcelona al 1901 i va ser nomenat director del diari La Publicidad. El seu diari eera antimilitarista i anticatalanista.
Va convertir l’anticatalanisme en un dels principals arguments del seu programa polític. Des d’aquest moment, la premsa lerrouxista va iniciar una lluita feroç en la lluita ideològica i per la hegemonia política a Barcelona i Catalunya. Per atacar la Lliga Lerroux denunciava el perill que el catalanisme suposava per a “la unidad de la patria”. Lerroux va actuar d’acord amb el govern de Madrid. La seva política estava al servei d’evitar l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme i per això buscava  l’enfrontament amb els nacionalistes. Així, partint de la base republicanista i obrera forjada a la Catalunya del segle XIX, el lerrouxisme articularà el seu discurs manipulant les diferències entre els regionalistes i els republicans, tot distorsionant les diferències entre els interessos del catalanisme i els interessos de la classe obrera.

Lerroux va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, a causa d'una condemna dictada per un article seu (1907) i també va fugir de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Van acusar-lo de molts escàndols i va allunyar-se del seu electorat barceloní, entre aquests escàndols es troba també un delicte de corrupció.

Durant la República, va tenir un paper molt important i també va formar part del Govern Provisional. El desembre de 1931 va deixar el càrrec perquè no volia aliar-se amb els socialistes, i va anar derivant cap a postures de dretes i va acabar a la oposició. Va acabar formant part de la majoria conservadora el 1933-1936. Va ser tres vegades president del govern entre el 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935).

Va quedar desacreditat de nou davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo, un cas de corrupció lligat al negoci del joc, que arribà a trencar la seva aliança amb la dreta i a deteriorar fins i tot la seva posició dintre del partit.

Del seu nom deriva la paraula «lerrouxisme» que, a més del moviment polític propi del Partido Republicano Radical, fa referència a tota política demagògica, espanyolista i anticatalana. També podem definir lerrouxisme com la denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona.
Les seves principals característiques foren l’anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l’espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l’anarquisme.


FONTS

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/02/21/el-lerrouxisme-a-la-catalunya-d%E2%80%99inicis-del-segle-xx/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Lerroux_Garc%C3%ADa

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0119168.xml

SIMULACRE DE SELECTIVITAT

Opció B
Exercici 1

La constitució de la II República
LA PART CORREGIDA ESTÀ EN NEGRETA. 

1.
a) Aquest text, de caràcter jurídicopolític i públic mostra dos articles de la constitució espanyola de la II República, concretament el primer i el tercer article. És una font primària i va contemporánea als fets. Va ser aprobada el 9 de desembre del 1931.

b) Aquesta constitució va ser escrita arrel la proclamació de la II República (1931-1936). Va ser aprobada el 9 de desembre del 31 a les Corts Constituents i va ser vigent a Esoanya fins que va acabar la guerra civil al 39. Va succeir al regnat d'Alfons XIII. 

c) Aquests dos articles tracten la situació d'Espanya durant la República. És el resultat de la labor d'unes Corts Constituents.  Explica que és un règim democràtic, de llibertat i de justícia. Parla sobre la autonomia dels municipis i les regions. També explica, a l'article 3, que Espanya no té una religió oficial.


2.
a) La II República s'inicia arrel la victòria dels republicans celebrades el 12 d'abril del 31. El rei va haver d'exiliar-se de manera pacífica a París. Arrel d'això, va haver de fer-se una nova constitució que va ser aprobada a les corts constituents el 9 de desembre del 31. A Catalunya, Macià (d'esquerra republicana) va proclamar la república catalana però no va ser definitiva. Les relacions entre Espanya (Madrid) i Catalunya eren bones però Catalunya necessitava el vist-i-plau de Madrid per prendre certes decisions. Va recuperar-se el terme de "Generalitat", la qual es va preocupar per l'educació de les persones catalanes i sobretot dels infants.
Respecte a l'església, va perdre força i poder.
El partit d'esquerra va patir baralles internes però van unir-se quan va morir Macià.

EL CIUTADÀ MACIÀ

Aquest documental sobre Francesc Macià comença fent una breu explicació sobre la època de la república, i, seguidament, s'explica que a Macià li agradaven molt els còmics i el cinema, i va anar al Tívoli a veure a Charles Chaplin.

Per poder-se relaxar el 13 d'abril (dia de les eleccions), va recórrer al cinema per evadir-se. Guanya les eleccions (és republicà) i ell era el partit d'Esquerra Republicana. Aquest partit havia nascut 3 setmanes abans.

Proclamació de la República

El 14 d'abril del 31 es proclama la república. 

Pel que fa a la vida de Macià, va neixer al 59 a Vilanova i la Geltrú. Va fer la carrera militar però ho va deixar per fer-se polític. Amb un ideal de solidaritat dels catalans. 

Es va exiliar a la dictadura de Primo de Rivera i al tornar, el consideren un heroi. 

Va proclamar la República catalana però a Madrid encara no havien fet el canvi de règim. 

Èxit de la República

L'exèrcit accepta el que diu Macià (hi té bona relació).

El humorístic Josep Santpere fa acudits amb tot això, però molts artistes i músics també composen temes sobre això. 

El fet d'haver proclamat la República catalana provoca un problema amb Madrid, el de repartiment de poders. 

Bona relació de Macià i Alcalá Zamora

Però ell va negociar amb els ministres espanyols, Macià tenia agilitat per negociar. Finalment s'acaba dient a Catalunya Generalitat un altre cop, es cedeix autonomia a Catalunya però Madrid haurà de donar el vist-i-plau. El fet d'haver acordat això simbolitza una renúncia. La relació amb Madrid millora desprès del pacte. 

Hi havia una complicitat de l'Estat i l'esport (cultura i catalanisme).

Macià fa molts viatges de treball. Tothom el venerava i ell es sentia molest perquè es sentia un home més. Sabia tractar bé als humils sense pretensió. No té problemes per dialogar de manera informal. Sap sintetitzar problemes complexos. Ell és l'orador. Era un home transparent.

Treu partit de tot això i la seva imatge és eficaç per la cohesió política. 

Macià prenia moltes notes

No hi havia ni diners a la Generalitat ni experiència. Malgrat la falta de recursos, té vocació.

Parla d'ideals, no llegeix.

Macià es preocupa per les escoles i la formació dels nens catalans i de tothom.

Fa activitats per canalitzar l'activitat del país. 

A la primavera del 31 s'ha de preparar l'estatut d'autonomia. Macià està en campanya permanent perquè fa molts viatges. 

L'estatut s'aprovaria per sobirania popular

L'autorganització de Catalunya és important. La imatge de l'escriptura de l'estatut quedarà per la posteritat, però ha de ser votat per ser aprovat.  

Les dones encara no podien votar però els polítics ho troben molt malament, així que les deixen votar. 

La república es consolida amb l'acceptació de la nova constitució. Està en contra de l'estatut d'autonomia de Catalunya.

Alcalá Zamora jura el càrrec de president de la república.

L'estatut perd força davant la constitució aprovada. La premsa fa pinya.

Aprovació de l'estatut

El president es trasllada a la casa dels Canonges, ja que ell no havia de viure en una casa de veïns pel seu càrrec. 

La lluita de classes és important a Barcelona (moviment obrer). Es fan vagues generals.

S'aprova l'estatut d'autonomia i el 11 de setembre es celebra. 

Eleccions del 33

Esquerra Republicana es dona importància al parlament. Macià és el president de la generalitat. S'haurà de fer un traspàs de competències. 

Es considerava que Macià havia de tenir un paper simbòlic. 

Tarradellas i tres consellers més se'n van del govern. Vénen les expulsions a Esquerra. La dreta guanya força.

Mort de Macià

Lliga catalana

Es realitzen unes noves eleccions al novembre del 33. Seran determinants per al futur de la república. Les dones tenen dret a vot.

La lliga Catalana aprofita la mala situació d'Esquerra Republicana. Les dretes s'han fet fortes. 

El dia de nadal del 33 mor Macià. Això uneix a l'esquerra. 

FONT:

https://www.youtube.com/watch?v=yylC15Lo03I

CLARA CAMPOAMOR I VICTÒRIA KENT

CLARA CAMPOAMOR

Clara Campoamor va nàixer a Madrid el 12 de febrer de 1888. Destaquem la seva figura a causa de la seva implicació en la defensa dels drets de la dona i la seva tasca a la política.
Abans de dedicar-se al món de la política, a causa de la mort del seu pare, va haver d'ajudar a l'economia familiar realitzant tasques com ser modista, telefonista i dependenta. Va presentar-se a unes oposicions i va aconseguir una feina de funcionaria. Al 1914, va guanyar amb el primer lloc per oposició, una plaça en el Ministeri d'instrucció Pública on va ser destinada com a professora de taquigrafia i mecanografia. 
Al 1920 va començar el batxillerat i va treure's el títol de Dret al 1924. Als 36 anys va ser de les primeres advocades espanyoles, va ser la segona dona que va incorporar-se al Col·legi d'Advocats de Madrid, la primera va ser Victòria Kent (de la que parlarem més endavant). 
Tot i que els seus ideals s'apropaven al partit socialista, mai va arribar a associar-se a ells. 
Va ser la primera dona que va intervenir davant el Tribunal Suprem i va desenvolupar treballs sobre qüestions relacionades amb els drets de la situació jurídica de les dones al nostre país.
Al 1928 crea juntament amb companyes d'altres països europeus la Federació Internacional de Dones de Carreres Jurídiques, que encara existeix amb seu a París i treballa al costat de Victòria Kent i Matilde Huici al Tribunal de Menors.

El 1930 contribueix a fundar la Lliga Femenina Espanyola per la Pau.
Amb l'adveniment de la Segona República al 1931, va obtenir un escó de diputada per Madrid en les llistes del Partit Radical. 
Va formar part de la Comissió constitucional, destacant en la discussió que va conduir a aprovar l'article 36, que reconeixia per primera vegada el dret de vot a les dones.
Els governs de la República li van confiar altres càrrecs com la vicepresidència de la Comissió de Treball, la direcció general de Beneficència, la participació en la comissió que va preparar la reforma del Codi Civil o la presència a la delegació espanyola davant la Societat de Nacions. 
També va fundar una organització anomenada Unió Republicana Femenina.

"Quan elles rarament s'hi dedicaven, ella va treballar com advocat i va tramitar els primers divorcis.
Quan les dones no existien al Parlament, ella va entrar a l'hemicicle defensant els seus drets.
Quan fins i tot hi havia dones que no acceptaven el vot femení, Clara Campoamor va lluitar per aconseguir-ho."

Al Parlament republicà, un dels temes més debatuts va ser el dret de vot de la dona. Aquest enfrontament el van protagonitzar dues diputades, Clara Campoamor i Victòria Kent. Mentre Clara defensava que la dona, com l'home, devia tenir ple dret a votar, fos quina fos la seva tendència política, Victòria assegurava que el sufragi femení suposaria una àmplia derrota de l'esquerra ja que estava convençuda que les dones defensarien majoritàriament les idees de dretes.
Clara va seguir defensant la seva postura fins que va aconseguir la seva aprovació l'1 d'octubre de 1931. Dos anys després les urnes van donar la raó a Victòria Kent, Clara va haver d'assumir la seva derrota i les crítiques que sobre ella van caure des dels partits de l'esquerra.
Clara no va aconseguir un escó de nou. En 1934 abandonava el partit Radical i va intentar trobar un lloc en altres partits d'esquerres encara que no ho va aconseguir. Va abandonar Espanya el 1938, davant la imminent victòria dels militars reaccionaris; el règim de Franco no li va permetre tornar al país, de manera que va quedar-se exiliada, primer a Argentina, i, des de 1955 fins a la seva mort, a Suïssa.

Clara de Campoamor va escriure llibres importants, com: 

• El dret de la dona a Espanya (1931)
• El vot femení i jo: el meu pecat mortal (1935-1939)
• La révolution espagnole vue parell uneix Républicaine (1937)
• El pensament viu de Concepción Arenal (1943)
• Sor Juana Inés de la Creu (1944)
• Vida i obra de Quevedo (1945)
• Heroisme crioll: la Marina argentina en el drama espanyol (1983)

VICTORIA KENT

Victòria Kent va nàixer a Màlaga el 6 de març de 1891. Va ser la primera dona a ingressar en el Col·legi d'Advocats de Madrid en 1.925, en plena dictadura de Primo de Rivera i la primera dona del món que va exercir com a advocada davant un tribunal militar.
Els seus pares, de tarannà liberal i mentalitat més oberta del que és habitual, li van permetre estudiar Magisteri a Màlaga i matricular després en Dret de la Universitat Central de Madrid. Victòria es va instal·lar a la Residència de Senyoretes que dirigia Maria de Maetzu, una altra gran dona del seu temps i de qui va aprendre molt i amb qui va col·laborar estretament. 
Es va llicenciar al juny de 1924 i al gener va realitzar les seves primeres intervencions com advocada defensora als tribunals. Ja en 1930 es faria un nom en defensar davant del Tribunal Suprem de Guerra.
Va ser escollida en 1931 membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i, el 1933, de l'Associació Internacional de Lleis Penals de Ginebra. 
Aquell mateix any Victòria Kent va ser triada com Directora General de Presons, càrrec ocupat per primera vegada per una dona. 
L'objectiu principal que tenia Victòria el temps que va ocupar aquest càrrec va ser dignificar i humanitzar les presons, és a dir, prioritzar la inserció per sobre del càstig.
La proclamació de la República al 1931 va cedir molts avanços liberals pel que fa a les lleis en favor a les dones. Una d'elles va ser el sufragi femení, defensat ferventment per la diputada Clara Campoamor però rebatuda, curiosament, per Victoria Kent. Les dues dones van protagonitzar molts debats al parlament. 
Clara, com a representant del Partit Radical, creia que el sufragi femení era un pas necessari per avançar en el camí de l'emancipació de la dona. Victòria, del Partit Radical-Socialista, per la seva banda, creia que la majoria de dones encara no estaven preparades per exercir el vot. 
Primer calia formar-les i allunyar-les de la influència de l'església i de les classes conservadores. En aquest sentit, Victòria estava convençuda que si s'aprovava el sufragi femení, el triomf de la dreta estava assegurat. 

No s'equivocava, la dreta va guanyar en les primeres eleccions en què van participar les dones en 1933.
Va marxar a l'exili a Mèxic al 1948. Allà treballarà durant dos anys en la creació de l'Escola de Capacitació per al Personal de Presons, sent la directora, i donant classes de Dret Penal a la universitat. Reclamada per l'ONU, el 1950 marxa a Nova York, on col·labora en la Secció de Defensa Social i realitza un estudi sobre el pèssim estat de les presons d'Iberoamèrica. Entre 1951 i 1957, un cop abandonat el seu anterior càrrec p, va ser ministra sense cartera del Govern de la Segona República Espanyola des de l'exili, sent la segona dona a ocupar aquest lloc des Federica Montseny. Així mateix, funda i dirigeix ​​la revista Ibèrica. 
El 1977, quaranta anys després d'exiliar a França, Victòria tornarà a Espanya, rebuda amb afecte i admiració pels seus seguidors. No obstant això, tornarà a Nova York on passarà els seus últims dies, morint el 26 de setembre de 1987.

Fonts: 

https://es.wikipedia.org/wiki/Victoria_Kent

http://www.mujeresenlahistoria.com/2014/01/la-primera-abogada-victoria-kent-1889.html

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/kent.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Clara_Campoamor

https://www.ciudaddemujeres.com/mujeres/Politica/CampoamorClara.htm

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/campoamor_clara.htm

http://www.mujeresenlahistoria.com/2013/12/la-defensora-del-voto-femenino-clara.html

http://www.uv.es/~dones/temasinteres/historia/claracampoamor.htm

FRANCISCO GINER DE LOS RÍOS, LA ILE I LES MISSIONS PEDAGÒGIQUES

Francisco Giner de los Ríos

Francisco Giner de los Ríos va nèixer al 1839 i va morir al 1915, va ser filòsof, pedagog i assagista, però destaca per la seva dedicació a l'educació. Va ser també l'introductor a Espanya del pensament alemany Krause, així que va tenir molta influència en el pensament espanyol i les accions dels liberals.

A principis del segle XX, va renovar la vida intel·lectual a Espanya i l'educació, ja que volien superar la mala situació d'aquesta. Un grup de professors van unir-se a Giner de los Ríos i van crear al 1876 la Institución de Libre Enseñanza, que tenia com objectiu millorar l'educació a Espanya. Podem definir la Institución de Libre Enseñanza com un lloc de pensament lliure, de respecte i de noves idees. Defensava un ideal racionalista d'armonia social basat en la reforma ètica de l'individu a través de la educació.

Una classe de la institució

Aquesta escola era laica, moderna i progressista. Es defensaven altres idees com la igualtat entre homes i dones, així com la abolició d'examens de memoritzar, la "creació" de persones capaces d'afrontar la mala situació del país...En resum, volien potenciar un model més humà.
Aquesta institució va sorgir arrel del Real Decret que afirmava que l'Estat controlaria l'educació a Espanya, i per tant, tindria una influència de l'església. Podem dir que aquesta institució pretenia mantenir-se al marge de l'Estat.


En 1881, Giner dels Rius i Cossío van sol·licitar a José Luis Albareda, ministre de Foment del primer Govern de Sagasta, la creació de missions ambulants, per poder vivificar l'escola rural. En 1899, Joaquín Costa va proposar enviar algunes persones, en grups de dos o tres per regió, a manera de missioners perquè en les principals localitats reunissin als mestres rurals i els explicaran com millorar a la seva feina. En 1912,

Rafael Altamira va promoure algunes missions pedagògiques, per omplir el buit intel·lectual i social amb què freqüentment treballaven els mestres en els llogarets. En 1922, Cossío va insistir davant el Consell d'Instrucció Pública sobre establir aquestes missions ambulants, i la seva iniciativa va donar fruit en les missions a les Hurdes, dirigides per Fausto Maldonado el 1930.

Missió pedagògica

Quan es va proclamar la República, estava en marxa una comissió que estudiava la possibilitat d'estendre les missions pedagògiques altres regions d'Espanya. La proclamació de la República va demostrar que les ciutats eren republicanes, però els pobles petits que eren la font de preocupació per aquestes missions pedagògiques no en sabien res. El Govern provisional de la República va sentir de seguida que calia guanyar-se a la població rural i reprendre l'antiga aspiració de Giner i Cossío de realitzar missions pedagògiques en els llogarets.

Tot i que la línia d'ideologia que tenia aquesta institució era molt renovadora i encertada, quan van guanyar els franquistes a la Guerra Civil van dissipar el grup, els membres i qualsevol rastre que en quedés.



FONTS DE LES QUE HE EXTRET LA INFORMACIÓ 

http://www.residencia.csic.es/misiones/exposicion/expo2.htm

http://www.uhu.es/cine.educacion/figuraspedagogia/0_ginerdelosrios.htm

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Instituci%C3%B3n_Libre_de_Ense%C3%B1anza

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Francisco_Giner_de_los_R%C3%ADos

http://www.abc.es/sociedad/20141010/abci-francisco-giner-rios-revolucion-educacion-google-doodle-201410100326.html

FRANCESC LAYRET: LA OBRA DE TEATRE

Aquesta obra del 1979, va ser escrita per Maria Aurèlia Capmany i Farnés i Xavier Romeu, dels quals explicarem la biografia a continuació.

Maria Aurèlia Capmany i Farnés

Maria Aurèlia Capmany i Farnés va nàixer a Barcelona al 1918 i va morir 73 anys després a Barcelona també. Va ser una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina. En el camp de la dramatúrgia va fundar el 1959 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat. Va estrenar obres pròpies, com Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que comentarem més endavant.

Xavier Romeu neix a Barcelona al 1941 i mor 41 anys després a l'Alt Penedés, en un accident de tràfic. Era un filòleg i escriptor català, però també podem destacar el seu càrrec de polític independent i la seva posició en contra del franquisme i de l'esquerra republicana de Catalunya. Va estudiar dramatúrgia a la Facultat de Teatre de Praga.

Francesc Layret

L'obra de teatre que van escriure ambdós junts es diu: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya.
Francesc Layret va nàixer al 1880 i va morir el 1920. Era advocat, i defensor del moviment obrer. Va participar en Solidaritat Catalana i, junt amb alguns membres de la Lliga Regionalista, va fundar el 1906 el Centre Nacionalista Republicà.
Quan va començar la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfila, tot i que inicialment s'havia postulat per la neutralitat. El 1917 va ser un dels impulsors del Partit Republicà Català.

Tomba de Layret

13 anys després va produir-se el seu assassinat. Eren poc abans de les sis de la Tarda del dia 30 de novembre de l’any 1920. El destacat polític i advocat laboralista Francesc Layret va decidir sortir del seu domicili situat al 2n 2a del número 26 carrer Balmes.
Només obrir la porta, va veure a l’altra banda del carrer l’automòbil 325 de la Companyia General on l’esperava la dona d’en Lluis Companys. En creuar se li va aparèixer un noi jove d’entre 18 o 20 anys vestit amb roba blava de mecànic i gorra grisa, que va disparar-li set trets a boca de canó, dels quals alguns trets els va rebre a la cara. Els metges de guàrdia van diagnosticar-li una ferida al front amb sortida al parietal esquerre, una a cada pòmul, una a l’aixella dreta, una al nas i dues a la part esquerra de l’esquena amb un pronòstic greu.

Van intentar salvar-li la vida traslladant-lo a la Clínica Corachán, on van intentar fer-li una transfusió de sang. No va poder salvar la seva vida i Francesc Layret va morir aquella mateixa nit a les 22:00.

A maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument de l’artista Frederic Marès que avui dia ens recorda a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on el polític i advocat havia estat atès el dia de l’atemptat.