Història 2n Batxillerat: CLARA CAMPOAMOR I VICTÒRIA KENT

CLARA CAMPOAMOR

Clara Campoamor va nàixer a Madrid el 12 de febrer de 1888. Destaquem la seva figura a causa de la seva implicació en la defensa dels drets de la dona i la seva tasca a la política.
Abans de dedicar-se al món de la política, a causa de la mort del seu pare, va haver d'ajudar a l'economia familiar realitzant tasques com ser modista, telefonista i dependenta. Va presentar-se a unes oposicions i va aconseguir una feina de funcionaria. Al 1914, va guanyar amb el primer lloc per oposició, una plaça en el Ministeri d'instrucció Pública on va ser destinada com a professora de taquigrafia i mecanografia.

Al 1920 va començar el batxillerat i va treure's el títol de Dret al 1924. Als 36 anys va ser de les primeres advocades espanyoles, va ser la segona dona que va incorporar-se al Col·legi d'Advocats de Madrid, la primera va ser Victòria Kent (de la que parlarem més endavant).
Tot i que els seus ideals s'apropaven al partit socialista, mai va arribar a associar-se a ells.
Va ser la primera dona que va intervenir davant el Tribunal Suprem i va desenvolupar treballs sobre qüestions relacionades amb els drets de la situació jurídica de les dones al nostre país.
Al 1928 crea juntament amb companyes d'altres països europeus la Federació Internacional de Dones de Carreres Jurídiques, que encara existeix amb seu a París i treballa al costat de Victòria Kent i Matilde Huici al Tribunal de Menors.

El 1930 contribueix a fundar la Lliga Femenina Espanyola per la Pau.
Amb l'adveniment de la Segona República al 1931, va obtenir un escó de diputada per Madrid en les llistes del Partit Radical.
Va formar part de la Comissió constitucional, destacant en la discussió que va conduir a aprovar l'article 36, que reconeixia per primera vegada el dret de vot a les dones.
Els governs de la República li van confiar altres càrrecs com la vicepresidència de la Comissió de Treball, la direcció general de Beneficència, la participació en la comissió que va preparar la reforma del Codi Civil o la presència a la delegació espanyola davant la Societat de Nacions.
També va fundar una organització anomenada Unió Republicana Femenina.

"Quan elles rarament s'hi dedicaven, ella va treballar com advocat i va tramitar els primers divorcis.
Quan les dones no existien al Parlament, ella va entrar a l'hemicicle defensant els seus drets.
Quan fins i tot hi havia dones que no acceptaven el vot femení, Clara Campoamor va lluitar per aconseguir-ho."

Al Parlament republicà, un dels temes més debatuts va ser el dret de vot de la dona. Aquest enfrontament el van protagonitzar dues diputades, Clara Campoamor i Victòria Kent. Mentre Clara defensava que la dona, com l'home, devia tenir ple dret a votar, fos quina fos la seva tendència política, Victòria assegurava que el sufragi femení suposaria una àmplia derrota de l'esquerra ja que estava convençuda que les dones defensarien majoritàriament les idees de dretes.

Clara va seguir defensant la seva postura fins que va aconseguir la seva aprovació l'1 d'octubre de 1931. Dos anys després les urnes van donar la raó a Victòria Kent, Clara va haver d'assumir la seva derrota i les crítiques que sobre ella van caure des dels partits de l'esquerra.
Clara no va aconseguir un escó de nou. En 1934 abandonava el partit Radical i va intentar trobar un lloc en altres partits d'esquerres encara que no ho va aconseguir. Va abandonar Espanya el 1938, davant la imminent victòria dels militars reaccionaris; el règim de Franco no li va permetre tornar al país, de manera que va quedar-se exiliada, primer a Argentina, i, des de 1955 fins a la seva mort, a Suïssa.

Clara de Campoamor va escriure llibres importants, com:

El dret de la dona a Espanya (1931)
El vot femení i jo: el meu pecat mortal (1935-1939)
La révolution espagnole vue parell uneix Républicaine (1937)
El pensament viu de Concepción Arenal (1943)
Sor Juana Inés de la Creu (1944)
Vida i obra de Quevedo (1945)
Heroisme crioll: la Marina argentina en el drama espanyol (1983)

VICTORIA KENT

Victòria Kent va nàixer a Màlaga el 6 de març de 1891. Va ser la primera dona a ingressar en el Col·legi d'Advocats de Madrid en 1.925, en plena dictadura de Primo de Rivera i la primera dona del món que va exercir com a advocada davant un tribunal militar.
Els seus pares, de tarannà liberal i mentalitat més oberta del que és habitual, li van permetre estudiar Magisteri a Màlaga i matricular després en Dret de la Universitat Central de Madrid. Victòria es va instal·lar a la Residència de Senyoretes que dirigia Maria de Maetzu, una altra gran dona del seu temps i de qui va aprendre molt i amb qui va col·laborar estretament.
Es va llicenciar al juny de 1924 i al gener va realitzar les seves primeres intervencions com advocada defensora als tribunals. Ja en 1930 es faria un nom en defensar davant del Tribunal Suprem de Guerra.
Va ser escollida en 1931 membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i, el 1933, de l'Associació Internacional de Lleis Penals de Ginebra.

Aquell mateix any Victòria Kent va ser triada com Directora General de Presons, càrrec ocupat per primera vegada per una dona.
L'objectiu principal que tenia Victòria el temps que va ocupar aquest càrrec va ser dignificar i humanitzar les presons, és a dir, prioritzar la inserció per sobre del càstig.
La proclamació de la República al 1931 va cedir molts avanços liberals pel que fa a les lleis en favor a les dones. Una d'elles va ser el sufragi femení, defensat ferventment per la diputada Clara Campoamor però rebatuda, curiosament, per Victoria Kent. Les dues dones van protagonitzar molts debats al parlament.
Clara, com a representant del Partit Radical, creia que el sufragi femení era un pas necessari per avançar en el camí de l'emancipació de la dona. Victòria, del Partit Radical-Socialista, per la seva banda, creia que la majoria de dones encara no estaven preparades per exercir el vot.

Primer calia formar-les i allunyar-les de la influència de l'església i de les classes conservadores. En aquest sentit, Victòria estava convençuda que si s'aprovava el sufragi femení, el triomf de la dreta estava assegurat.

No s'equivocava, la dreta va guanyar en les primeres eleccions en què van participar les dones en 1933.
Va marxar a l'exili a Mèxic al 1948. Allà treballarà durant dos anys en la creació de l'Escola de Capacitació per al Personal de Presons, sent la directora, i donant classes de Dret Penal a la universitat. Reclamada per l'ONU, el 1950 marxa a Nova York, on col·labora en la Secció de Defensa Social i realitza un estudi sobre el pèssim estat de les presons d'Iberoamèrica. Entre 1951 i 1957, un cop abandonat el seu anterior càrrec p, va ser ministra sense cartera del Govern de la Segona República Espanyola des de l'exili, sent la segona dona a ocupar aquest lloc des Federica Montseny. Així mateix, funda i dirigeix la revista Ibèrica.
El 1977, quaranta anys després d'exiliar a França, Victòria tornarà a Espanya, rebuda amb afecte i admiració pels seus seguidors. No obstant això, tornarà a Nova York on passarà els seus últims dies, morint el 26 de setembre de 1987.