LA VOZ DORMIDA

La voz dormida és una pel·lícula espanyola, dirigida per Benito Zambrano, la qual tracta la repressió franquista que va patir Espanya durant la dictadura.
Al fragment de la pel·lícula es reflexa una part de la repressió, entre les quals trobem:

La pallissa que rep el seu cunyat per part dels franquistes, a ella l'obliguen a mirar-lo tot i que no vol. Durant l'interrogatori podem veure el menyspreu amb el que tracten a la dona, dient-li, per exemple, "putita.

El brutal maltractament que rep ella quan nega conèixer al jaqueta negra. 

Com ja sabem, un dels valors que impartia el franquisme era que el bon home espanyol havia de ser catòlic i anar a misa (per no ser jutjat pels demés), i podem veure que a la pel·lícula inclús consideren l'opció que truquin a la policia si no callen a l'església.

Aquesta pel·lícula es basa en la novel·la de Dulce Chacón, és una novel·la històrica estructurada en tres parts i que es desenvolupa a la postguerra civil espanyola entre la presó madrilenya de Las Ventas i una petita pensió del carrer Atocha. Es desenvolupa entre els anys 1939 i 1963. 

Marina Ortega dóna el seu punt de vista en aquest text, i em sembla molt interessant:

Muchas veces se dice que olvidar es la mejor medicina para salir adelante y superar un trauma o una situación difícil. Puede que sea cierto en algunos casos concretos pero lo que está claro es que, en temas de Historia, olvidar es lo único que no podemos hacer. Si se olvida se corre el riesgo de que el pasado vuelva hacia el presente, con las consecuencias que todo ello conlleva.

Por eso, nunca me canso de leer novelas ambientadas en las guerras o en situaciones de conflictos. Con el recuerdo y con historias como la de La voz dormida, el público vuelve a memorar la situación que hace muy poco vivía España.

 En una cárcel de Madrid un grupo de mujeres afronta su día a día sin perder el coraje y el deseo de lucha por sus ideales. Saben que están en prisión por pensar o tener tendencias contrarias al régimen franquista pero no por ello pierden la dignidad y la capacidad de sobreponerse a la humillación y a la tortura que, a veces, tienen que soportar.

Desde que el lector se adentra en La voz dormida sabe que una de sus protagonistas va a morir: “La mujer que iba a morir se llamaba Hortensia. Tenía los ojos oscuros y no hablaba nunca en voz alta”. Hortensia, Tomasa, Elvira, Reme o Pepa son algunas de estas encarceladas en una prisión de Madrid. Juntas viven el día a día en la cárcel y sobrellevan la rutina como pueden, unas escriben, otras cosen y muchas simplemente hacen planes para cuando salgan de su encierro y hablan sobre su familia, sus hijos, sus nietos. Y es que, aunque gran parte de la acción trascurre en la cárcel, la autora también se encarga de relatar las eternas colas que tiene que hacer el abuelo de Elvira para visitar a su nieta o como Pepa acude siempre a ver a su hermana Hortensia, embarazada de ocho meses. Es precisamente Pepa la protagonista femenina, no encarcelada, que más importancia y peso tiene en el libro. Y es que Pepa se verá casi sin quererlo inmersa en el peligroso juego de la oposición y la guerrilla revolucionaria lo que le acarreará algunos problemas pero también le proporcionará momentos de gran felicidad donde el amor es el máximo protagonista.

Por otra parte, lo que esta historia puede tener de diferente o de exclusivo respecto a otros libros de temática similar, aparte de sus protagonistas, es la manera excepcional en la que Dulce Chacón nos describe la realidad que vivían esas esposas, madres, hermanas, amigas…con una fuerza visual magnífica y que, aunque utiliza en algunos casos las descripciones, basa su narración en la potencia que desprenden los sentimientos, los anhelos, los deseos y los sueños de estas heroínas.

Dulce Chacón teje así una situación real llevada a la ficción y que tiene a las mujeres como únicas protagonistas. Mujeres fuertes, valientes y decididas a mantener sus principios bajo cualquier circunstancia. Mujeres que existieron, que se hicieron fuertes en la oposición franquista  y que nunca perdieron la esperanza de ver, y vivir, en una España mejor.

Fonts:

https://www.youtube.com/watch?v=VbH8QNfmrlk

http://papeldeperiodico.com/2012/09/la-voz-dormida/

https://es.wikipedia.org/wiki/La_voz_dormida_(novela)

https://es.wikipedia.org/wiki/La_voz_dormida_(pel%C3%ADcula)

EL FRANQUISME A MANRESA

LA RELIGIÓ DURANT EL FRANQUISME

La religió va ser molt important durant el règim franquista, de fet, va ser emprada com a mitjà de propaganda, inclús va justificar el cop d'estat. Sabem que el comunisme era considerat "el mal", per tant, l'església es va mostrar des de el principi al bàndol feixista. De fet, Franco era anomenat "Caudillo de España por la gracia de Dios". De fet, una de les causes per les que l'església va estar al costat dels feixistes va ser per la brutal repressió que va rebre per part dels republicans més revolucionaris, que van destruir moltíssimes pertanyences eclesiàstiques.

 

La dictadura va difondre moltes idees de moralitat, i entre les qualitats que havia de tenir un bon espanyol, és que havia de ser un bon catòlic. Tot i que molta gent anava a misa només per por al què diran i per ser castigats, uns anys més tard l'església catalana es va anar allunyant del règim franquista, ja que defenien l'ús del català. 

Durant el primer franquisme, l'església es va legitimar, fet que va ser beneficiós tan per la dictadura com per l'església, ja que aconseguia tenir un Estat catòlic. Entre els punts que van constituir l'estat espanyol com un estat-església, trobem: 

- El mite de la creuada: Es veu a Espanya com un país la funció sempre havia estat la de preservar i defensar el cristianisme. Franco apareix en un moment cabdal per vèncer els comunistes, considerats com a heretges.

- Franco, el cabdill: Franco com un representant de la voluntat divina i agent civilitzador. El seu poder venia per la gràcia de Déu. A més la possessió del braç de Santa Teresa en el seu dormitori i la seva assistència en moltes cerimònies religioses ajuda a convèncer la societat.

- L'església com a justiciera: Després de la guerra arriba una època de fam i repressió. Aprofitant la persecució religiosa durant la guerra s'aconsegueix que la responsabilitat de les autoritats sobre aquests successos desaparegui. El càstig ve de Déu pels culpables (els vençuts) però es duen a terme missions perquè rebin el perdó. A més es permet la integració dels vençuts a la religió com una salvació. D'aquesta manera s'aconseguia crear una societat uniforme i així, només quedava una petita minoria que es representava com una cosa demoníac.

- La religió per a la legitimació del sistema econòmic i social: L'església accepta la desigualtat social i justifica la propietat privada. La desigualtat era una cosa natural, els rics havien d'existir per donar mostres de caritat als pobres.

- Societat patriarcal: El catolicisme fa una clara distinció de gènere i remarca la importància de la família. Per tant, és inevitable que això es reflecteixi en la manera d'estructuració de la societat, home i dona tindran papers diferents. De fet, en la postguerra destaca el culte a la Mare de Déu que es representa com a mare i esposa però també relacionada amb la virginitat. Aquesta es convertirà en el model de la dona espanyola. Per a l'home, el model que haurà de seguir és el de monjo i soldat. Aquesta concepció ajudarà al poder en la seva voluntat d'implantar una societat conservadora i tradicional.

- A més existien símbols d'índole política a la religió: Per exemple, la Verge del Pilar que va ser molt estimada ja que va ser protectora de l'exèrcit rebel. Pamplona es va convertir en el centre de pelegrinatges i cerimònies relacionades amb discursos de Franco en la raça dels espanyols. Santiago, també va rebre una gran veneració ja que s'interpretava com a lluitador contra el malvat, simbolitzat al seu torn per la Segona República. També es va practicar el culte al Sagrat Cor de Jesús i totes les creences, mites, tradicions basques i catalanes van ser "espanyolitzades".

- També podríem destacar en aquest període la construcció del Valle de los Caídos: Seria construït per presos de les presons per rebaixar la seva condemna i serviria d'homenatge als caiguts durant la Guerra Civil, segons ell deia durant la "Gloriosa Creuada". Al principi els arquitectes li van proposar la idea que fos una piràmide que es convertiria en la mes gran del món però Franco encara que li agradava la idea va decidir rebutjar-la perquè els espanyols no anaven a entendre la seva simbologia. Per això es va decantar per la creu, com a símbol de la cristiandat.

ORGANITZACIONS RELIGIOSES

"Acción Católica"

En aquest document podem veure com Ignasi Suñé Gríful exposa, a través d'una instància, la seva voluntat d'organitzar un sorteig de loteria per poder reconstruir tot allò que havien destruït els anti-cristians. 

"Unión de Mujeres de Acción Católica"

En aquest document podem veure com les dones del 
centre parroquial demanen a l'alcalde col·laboració per ajudar als nens pobres, que es troben en aquesta 
situació a causa de la crisi econòmica que assola el país. Diu que necessiten la seva atenció i han de fer-ho per que són cristianes i espanyoles, i han de difondre el bé moral i la caritat. 

pare Ferran Torra

En pare Ferran Torra exposa una instància a l'Ajuntament, a la qual demana permís per organitzar "una col·lecta pública" amb motiu del "DIUMENGE MUNDIAL DE LA PROPAGACIÓ DE LA FE, del qual Espanya, missionera per excel·lència, per la seva tradició, per la seva destinació en l'universal i per la seva mateixa raó d'existència, ha de ser paladí i avançada ". El pare Torra afegeix que "l'Espanya de Franco" ens ha retornat "tot el que és nostre i estimem, encarnant el sentir veritable del poble espanyol i de la seva entranyable catolicitat". L'alcalde el va autoritzar.

LA MORALITAT

El franquisme va comportar moltes repressions i, com ja he mencionat abans, al tenir un lligam tan estret amb l'església, va difrondre una manera de comportar-se, és a dir, va establir una moralitat oficial, la qual va condicionar la vida de moltes persones.
Aquesta moralitat va restringir moltes iniciatives de persones i es va limitar les llibertats individuals de les persones, com per exemple, es prohibia la disfressa durant el carnaval, cosa que a nosaltres ens sembla molt normal, inclús parodiant algun personatge important, o a l'església mateixa.  
Tampoc estava permès que els nois i les noies es poguessin banyar junts a la piscina municipal. Les pel·lícules i qualsevol tipus de publicació es veia filtrada per dues censures: la de l'estat i l'eclesiàstica, i d'aquesta manera es mantenia la moralitat. 
Les dones eren les principals víctimes de tot això, ja que havien de prendre el paper de ser "complidores", havien de ser ames de casa i dependre del seu marit. Estaven sotmeses a una repressió brutal, i qualsevol cosa que fessin que no estigués permesa, es considerava pecat.
Una altra mostra d'aquesta moralitat, sovint hipòcrita, va ser el cas de l'escultura La ben Plantada, de Josep Clarà, actualment situada a la part alta del Passeig. L'estàtua va ser comprada l'any 1958. Tanmateix, no es va poder situar en el carrer fins a 19 anys després, quan Franco ja havia mort. La moral catòlica del franquisme no va permetre l'exhibició d'aquella noia nua. En plena controvèrsia, el dibuixant manresà Joan Vilanova, amb un fi sentit de l'humor, havia ironitzat sobre el tema a una auca publicades amb motiu de les festes de la Llum de l'any 1959. Això va motivar una carta de protesta per part del bisbe de Vic, Ramon Masnou, que va qualificar l'estàtua de "immodesta" i es queixava del poc contingut religiós dels versos. Aquesta pressió del bisbe va acabar sent determinant en la decisió final d'arraconar la magnífica escultura durant tants anys.

LA PROPAGANDA

La propaganda és un fenomen que ha estat unit sempre a totes les guerres, ha estat present en totes les guerres i sovint ha esdevingut decisiva. Els cartells a la Guerra Civil Espanyola van ser una eina política i social utilitzats pel Govern de la República i els diferents grups ideològics que van participar al cop militar. 
La importància la propaganda en el conflicte s'explica en funció de la càrrega ideològica. A més, la situació diferenciada en els dos bàndols queda prou explícita: els republicans van tenir propaganda abundant i, en general, de bona qualitat, mentre la del bàndol nacional era més elemental. 
Els dos principals centres de producció cinematogràfica a Espanya tenien seu a Barcelona i Madrid i, en conseqüència, tota la seva infraestructura va estar al servei del govern de la República, mentre el bàndol franquista, en les primeres fases del conflicte, va haver de conformar-se amb els equips cinematogràfics que es trobaven a Cadis i Còrdova.
El fenomen de la persuasió col·lectiva el trobem a totes les societats humanes. A mesura que aquestes societats s'han desenvolupat i s'han fet més complexes, la persuasió de masses ha estat present de manera permanent. Les organitzacions socials i dels estats ha fet de la propaganda un instrument indispensable per exercir el poder o per enfrontar-se al mateix. 
El cartellisme va cobrar una utilització destacada, però també la ràdio, i la 'batalla de tinta', i el cinema i la fotografia; es va consolidar el foto-periodisme.

La temàtica de la cartelleria reunida a l'Arxiu General de la Guerra Civil pot ordenar-se en la següent tipologia:

- els relatius a l'activitat militar, el reclutament i la mobilització, l'enfortiment de la disciplina i l'enumeració de normes per a la instrucció
- les consignes de guerra
- els missatges ideològics (especialment els referits al antifeixisme)
- els que es refereixen a la intervenció estrangera (en ambdós bàndols)
- l'economia de guerra, el treball a la rereguarda i l'agricultura
- les caricatures de personatges o grups del bàndol contrari
- la cartelleria dels grups anarquistes i la revolució
- els cartells de premsa, que anuncien publicacions o són periòdics murals
- els dedicats a l'educació d'adults
- les crides d'ajuda i solidaritat i les associacions que s'ocupen d'això
- els dedicats a la protecció dels infants

- els dedicats a les dones i la seva valuosa contribució a l'esforç bèl·lic


ALGUNS CARTELLS DEL BÀNDOL REPUBLICÀ

CNT, FAI, AIT / la barrera inexpugnable, Confederación Nacional del Trabajo. Confederación Regional de Levante

CNT, FAI, AIT / la barrera inexpugnable, Confederación Nacional del Trabajo. Confederación Regional de Levante

Melendreras / Unión General de Trabajadores. Sindicato de Profesionales de las Bellas Artes, La agitación entre el enemigo acerca el día de nuestra victoria, España. Ejército de la República. Comisariado General de Guerra. Inspección Centro. Comisión de Propaganda.

"¡Paso a la mujer! ", 1937

ALGUNS CARTELLS DEL BÀNDOL NACIONAL

"El comunismo siembra la muerte", 1936-39

"¡Arriba España!", 1937

"Yo cumplí! Cumple tú y exige a los demás la realización de esta obra.", 1939

Fonts:

http://pares.mcu.es/cartelesGC/AdminControlServlet?COP=6

https://argonauta.revues.org/1195

https://es.wikipedia.org/wiki/Carteles_en_la_Guerra_Civil_Espa%C3%B1ola

http://elpais.com/diario/2002/11/13/cultura/1037142001_850215.html

http://www.muyhistoria.es/contemporanea/articulo/el-papel-de-la-propaganda-en-la-guerra-civil-371457084970

simulacre selectivitat

PREGUNTA 1

LA PART CORREGIDA ESTÀ EN NEGRETA

a) aquesta és una font primària. Tracta d'una fotografia realitzada a uns soldats espanyols a l'aeròdrom de Tetuan (és el protectorat espanyol del Marroc). La fotografia és propietat de l'exèrcit de l'aire (ministeri de defensa)  a finals de juliol de 1936.

b) el context històric d'aquesta font és a finals de juliol del 1936 (al començament de la guerra civil espanyola)

c) pel que fa al contingut de la font, podem veure un grup de soldats espanyols els quals formen part del protectorat del Marroc. Es troben a l'aeròdrom de Tetuan i un grup de soldats està embarcant en un avió de transport mentre un altre grup espera.

PREGUNTA 2

b) La guerra civil espanyola, que va durar del 1936 al 1939, la podem dividir en una sèrie de dades que explicaré a continuació.
En primer lloc, trobem la primera fase la qual denominem com l'esclat de la guerra (al juliol). Aquí trobem l'aixecament militar.
Seguidament, la segona fase és la batalla de Madrid, que comprendria de juliol del 36 a març del 37. A aquesta fase trobarem l'ocupació de Badajoz i de Toledo, però un fracàs a l'intent de ocupar Madrid. En tot això van estar involucrades les brigades internacionals. Dintre d'aquesta fase trobem un altre fet important i és la batalla de  Guadalajara.
La tercera fase es la batalla del Nord (abril del 37-març del 38). A aquesta fase trobem l'important bombardeig nazi a la ciutat de Gernika. D'aquest brutal fet, Picasso va realitzar un quadre en el que es mostra la destrucció i desolació.
La quarta fase s'anomena la batalla de Catalunya i comprèn des de març del 38 a febrer del 39. En aquest període es va produir la important batalla de l'Ebre en la qual els republicans van sortir malmesos. Aquest fet va provocar l'exili de molts catalans cap a França.
La última fase és el final de la guerra (febrer-març del 39) i, finalment, les forces franquistes acaben ocupant Madrid. Els franquistes guanyen la guerra, la qual acaba l'1 de març amb Franco al poder.

LA GUERRA

LA BATALLA DE L'EBRE

La batalla de l'Ebre va ser un intens combat de desgast entre les tropes republicanes i els exèrcits franquistes iniciat el 25 de juliol de l'any 1938, al final de la Guerra Civil espanyola i que va ser decisiu de cara a la pèrdua de Catalunya per al govern republicà.
L'ofensiva de l'exèrcit republicà s'inicia la matinada del 25 de juliol de 1938 amb el creuament del riu Ebre per tres zones diferents. Les zones de Mequinensa, al nord, i Amposta, al sud, no obtingueren èxit; només per la zona central s'aconseguí avançar i establir un front d'uns 35 quilòmetres, entre Faió i Xerta. El general Franco va centrar ràpidament el focus bèl·lic en aquest punt, on els republicans lluitaven d'esquena al riu.

Fou la batalla més llarga de la Guerra Civil espanyola (115 dies), de degast (amb un gran nombre de baixes) i, sobretot, per a la Segona República va significar la pèrdua de bona part del seu millor exèrcit i la majoria de l'armament més modern;de fet, al cap de 35 dies, el 23 de desembre, Franco donava inici a l'ofensiva sobre Catalunya davant un exèrcit desorganitzat i una població desmoralitzada.
Per la banda republicana es plantejaven dues opcions: frenar l'ofensiva contra València o bé esperar i resistir, una posició que es veia com a derrotista. Per tant, els comandaments republicans van decidir intervenir-hi per aturar les escomeses contra València i allargar la guerra amb l'esperança que les potències europees, França i Gran Bretanya, enfrontades a l'expansionisme nazi canviessin la seva política de no-intervenció i intervinguessin en defensa del govern republicà legítim. A més significava poder emprar els recursos humans i materials de Catalunya (la Segona República restava partida en dues meitats) i reforçar el prestigi del govern de Negrin.
L'estratègia políticomilitar del general Franco és imprescindible per entendre el desenvolupament de la batalla de l'Ebre. Per Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola, a La Batalla de l'Ebre: un riu de sang, des del començament de la Guerra Civil, les operacions bèl·liques de Franco obeïen a la dinàmica d'allargar la guerra "per dos motius essencials: fer, d'una banda, una "neteja" a fons dels seguidors i defensors de "l'antipàtria" i, per l'altra, augmentar el seu ascendent sobre els generals que formaven la cúpula militar, perquè cada dia que passava s'havien de centrar més en qüestions estrictament operatives; mentrestant Franco s'encarregava de la Governabilitat, de manera que augmentaven les distàncies entre ell i els seus iguals".



BOMBARDEJOS A GRANOLLERS

El Bombardeig de Granollers de 1938 va ser l'atac aeri realitzat el 31 de maig de 1938 per avions de l'aviació legionària de la Regia Aeronàutica (les forces aèries italianes) durant la Guerra Civil Espanyola. A les nou i cinc minuts del matí i durant un minut, l'aviació feixista va bombardejar el centre de la ciutat. Llocs com la Porxada, en aquells moment plena de gent que feia cua per aconseguir menjar, la Fonda Europa, l'Hospital de Granollers o l'escola Lluís Castellà van ser afectats pel bombardeig, que va sinistrar una vuitantena d'edificis de la ciutat. Tot i que les dades varien en funció dels estudis històrics realitzats, el nombre de morts i ferits es calcula que fou de 224, 124 dones i 84 homes. El nombre de ferits greus, s'alçaria a 165, la majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula, que el mateix dia del bombardeig moririen 195 persones (68 homes i 111 dones) de les quals 16 persones no pogueren ser identificades. Entre els mesos de juny i octubre, 29 persones perdrien la vida com a conseqüència de ferides provocades per les bombes.
L'any 1936 Granollers, amb una població de 14615 habitants, va esdevenir, amb la divisió comarcal de 1936 la capital del Vallès Oriental. Com a la resta de l'Estat, el cop d'estat de 1936 havia provocat una forta sotragada a la vida de la població, i com a moltes poblacions un Comité de Milícies Antifeixistes es féu càrrec de l'administració de la vila.
Passaven cinc minuts de les nou del matí, i la capital del Vallès Oriental es trobava en el moment de més moviment, amb infants que anaven a l'escola i molta gent a la plaça de la Porxada i als carrers propers fent cua per obtenir menjar mitjançant les cartilles de racionament. De sobte, els avions italians sobrevolaren la ciutat, i en poc més d'un minut deixaren caure vora 750 quilograms d'explosius i metralla, provocant nombroses víctimes civils i esfondrant vora 80 edificis. La versió oficial, inclosa en els documents de l'operació de l'aviació italiana, assenyalen que l'objectiu del mateix era la central elèctrica del carrer del Rec, que donava corrent a la línia de tren i els tallers de reparació d'avions de Llerona. El bombardeig va agafar a la població desprevinguda, ja que no hi havia refugis preparats per a un atac d'aquesta magnitud. De la mateixa manera, les sirenes preparades per avisar d'un atac no van funcionar.



GUERNICA, PICASSO

Guernica és un famós quadre de Pablo Picasso que té com motiu el bombardeig de Guernica. El Govern de la Segona República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant l'Exposició Universal de 1937 a París. Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Guernica. Ha passat a ser una obra fonamental per entendre la història de l'art.
Guernica és una petita ciutat de la província de Biscaia, la capital tradicional del país Basc. Aquí explicaré en primer lloc el que va succeir perquè puguem entendre el quadre de Picasso.
El 26 d'abril de 1937, en plena Guerra civil espanyola i durant les primeres hores de la tarda, una sèrie d'avions Nazis van bombardejar Guernica intensament. Per tres hores i mitges aquesta ciutat va ser atacada per aviacions alemanya i italiana. El primer bombardeig indiscriminat de civils en sòl europeu. Aquest horrible bombardeig es va realitzar sota les ordres del General Franco. Dels seus 7000 habitants, 1654 van morir i 889 van ser ferits.
El Guernica de Picasso mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generat per les bombes. L'austeritat cromàtica convé al tema del quadre. La primera imatge que Picasso va rebre del bombardeig va ser a través dels diaris francesos, el que propicia la teoria que va interioritzar l'horror que això va suposar, reflectint-lo amb tons negres i blancs.
3.5 metres d'alt  per 7.8 metres d'ample. Malgrat el seu títol Guernica i les circumstàncies en què va ser realitzat, no s'observa res en el quadre que reflecteixi el bombardeig en concret. Ni tan sols parla de la Guerra Civil Espanyola. Llavors podem dir que no és un quadre narratiu, sinó simbòlic. Picasso va utilitzar només els colors blanc i negre i molts grisos.
Pintat com un tríptic on el panell central l'ocupa el cavall agonitzant i la dona portadora del llum. El panell dret seria la casa en flames amb la dona cridant, i, l'esquerre, el toro i la dona amb el seu fill mort.

LA LEGIÓ CONDOR 

La Legió Còndor va ser el nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda de les forces del general Franco per lluitar a la Guerra Civil Espanyola, consistent en suport logístic, transport de tropes, subministraments, així com el suport en accions d'atac amb avions de caça i bombarders, essent el seu bombardeig més famós el bombardeig de Guernica.
Adolf Hitler, canceller alemany, a suggeriment del comandant en cap de la Luftwaffe, Hermann Göring i amb la intenció de provar l'arma aèria alemanya en una guerra convencional, oferí a Franco, de forma secreta, suport aeri per al seu exèrcit terrestre.

La intervenció alemanya a la Guerra Civil Espanyola va permetre millorar la qualitat dels seus aparells i reparar els defectes de la seva arma aèria, preparant-la perquè fos completament operativa a la Segona Guerra Mundial que Hitler ja preveia.
La Legió Còndor era una unitat militar integrada per personal voluntari de l’exèrcit alemany creada especialment per intervenir en la Guerra Civil espanyola a favor del bàndol de Franco. Estava integrada per una unitat d'avions de bombardeig ; una d'avions de caça; una d'avions de reconeixement , i una d'avions de reconeixement marítim . Al marge d'aquestes forces aèries hi havia un grup de carros de combat  i un altre d'artilleria antiaèria.
La Legió Còndor era una unitat relativament petita, sobretot pel que fa a les forces terrestres. Cal remarcar en aquest sentit que els conductors de tancs no van superar mai la xifra de 600 combatents, que abans d'acabar la guerra van retornar al seu país, i que, en el curs del conflicte, en conjunt van anar passant pel grup d'aviació unes cinc mil persones entre pilots, servidors, instructors i personal auxiliar de terra.

TERRA I LLIBERTAT

La pel·lícula comença amb un flash back, quan una noia descobreix que el seu avi havia set soldat a la guerra Civil Espanyola del 1936, formant part al Partit Obrer d'Unificació Marxista, el qual és un partit que el formen republicans, anarquistes i comunistes (les sigles són POUM)

Viatge a Barcelona de David

Quan comença el flash back, la pel·lícula s'inicia als anys 1930, quan l'avi (David) va fins a Barcelona per lluitar a Espanya.

Arribat a Barcelona, s'uneix al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i és enviat a les trinxeres, a l'Aragó, mentre que a penes ha estat format per combatre. Allà, coneix voluntaris arribats de tota Europa.
Coneix les persones vingudes al Front, així com les condicions de vida de les trinxeres, on les dones també lluiten.

Trinxera

El grup marxa un dia alliberar un poble veí, ocupat per les tropes franquistes. Durant aquesta batalla, perden un dels seus homes. Una vegada el poble desfet de les tropes feixistes, la milícia organitza una discussió entre els pobletans per tal que determinin el que serà del poble i dels seus terres. Durant aquesta escena, es parla sobre la col·lectivització, essencial a l'Espanya republicana.

Votació

Fan unes votacions en la milícia: el govern de València els formula un ultimàtum. La milícia ha de ser associada a les Brigades Internacionals si vol guardar el seu suport militar. Tots voten contra la unió de la milícia a les Brigades Internacionals.

David decideix deixar la Milícia del POUM per incorporar-se a les Brigades Internacionals.

Himne de la Internacional

La Policia del govern de València ataca la ciutat de Barcelona per prendre el control d'una emissora de ràdio fins llavors controlada per la CNT, un sindicat anarquista.

Arreu a Barcelona es llui

Barricada

ta i hi ha barricades. David combat darrere les barricades comunistes, no li agrada la situació perquè per les brigades comunistes disparen contra els seus aliats trotskistes en lloc de combatre Franco. Cansat, esquinça la seva targeta del Partit comunista i se'n va a les trinxeres del POUM.

Batalla contra fascistes

Allà, la seva milícia continua combatent. El seu cap de brigada demana a les Brigades Internacionals ajuda.. Els soldats de les Brigades no arriben fins a algunes hores després de la fi de la batalla, per ordenar als membres de la milícia allistar-s’hi a l'excepció dels membres de la milícia en estat de detenció.



El POUM ha estat declarat il·legal pel govern de València el juliol de 1937. Els diferents membres de la milícia han de tornar les seves armes als soldats de les Brigades Internacionals.

PERSONATGES CLAU DEL BÀNDOL REPUBLICÀ

LA PASIONARIA 

Dolores Ibárruri, coneguda com "La Pasionaria", va exclamar el famós "No passaran" (heretat del coronel Philippe Pétain) durant el llarg Setge a Madrid en el que ja era una victòria anunciada. Tot i ser derrotada com republicana a la Guerra Civil espanyola, mai ho va fer com a dona ni com a comunista. Va nàixer a Biscaia el 9 de desembre de 1895  i va morir a Madrid, 12 de novembre de 1989.
El seu pare era carlista, però, per la seva modèstia o per altres motius, no volia assistir als mítings del partit carlista. Dolors era molt bona estudiant i va voler continuar estudiant per fer magisteri, però la mala situació econòmica de la família i els perjudicis que tenien no li van permetre i va haver de posar-se a servir quan era una adolescent. Va instruir-se en la doctrina marxista.
Després de casar-se (1916) amb un líder miner socialista.
El 15 d'abril de 1920 l'agrupació socialista de Somorrostro (on ella vivia i militava) es va sumar a la fundació del Partit Comunista Espanyol, en el qual militaria Dolors fins a la seva mort el 1989. Al 1920 La Pasionaria és nomenada membre del Comitè Provincial del Partit.
Es va traslladar a Madrid per treballar al diari Mundo Obrero, a través del qual canalitzar la seva vocació política. Va escollir el seu pseudònim Pasionaria perquè el seu primer article a la premsa obrera va ser publicat per Setmana Santa. La ruptura del seu matrimoni va coincidir amb la seva elecció com a membre del comitè central del PCE.
Reelegida membre del Comitè Central al IV Congrés del Partit. En aquells dies va ser empresonada, igual que ho havia estat abans i ho tornaria a estar després; sempre per les seves proclames revolucionàries o la seva participació en lluites obreres.
L'apogeu de la seva vida política revolucionària té lloc quan es converteix en figura més popular del P.C.E. en 1935-39. La seva oratòria va ajudar-la però, sobretot, el involucrar-se personalment en les lluites obreres i populars.
En el famós debat parlamentari de 16 juny de 1936, La Pasionaria va pronunciar un dels més sonats discursos de la seva vida, denunciant les maquinacions feixistes i la preparació del cop d'estat amb la complicitat de molts militars, capitalistes i terratinents i davant la passivitat i el deixar-fer del govern.
Després de la Guerra Civil es va exiliar a l'URSS, on va continuar alimentant el moviment comunista internacional. Anys després va renunciar a al càrrec de secretària del PCE per ocupar el de presidenta. Després de la mort de Franco, va tornar a Espanya el 13 de maig de 1977 i va ser triada als seus 82 anys com a diputada de les Corts Constituents.
Va morir a Madrid el 1989 després d'una llarga vida d'insubordinació, complint així una altra de les seves consignes: "és millor morir de peu que viure agenollat".

Discurs de la Pasionària: 

https://www.youtube.com/watch?v=VaEyv8J2XI8

Fonts:

http://www.eroj.org/biblio/ibarruri/biografi.htm

http://www.muyhistoria.es/curiosidades/preguntas-respuestas/quien-fue-la-pasionaria-251384256316

http://www.libertaddigital.com/espana/2013-04-11/dolores-ibarruri-la-pasionaria-habria-muerto-catolica-tras-confesarse-y-comulgar-1276487270/


Frederica Montseny i Mañé

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra. Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.
De molt jove va començar a escriure sobre temes literaris, filosòfics i feministes. Va entrar dins del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el 1936.Va ser membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936 i ministra de Sanitat.
Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1930 va conèixer l'anarcosindicalista Germinal Esgleas Jaume, que fou el seu company fins que es va morir, el 1981, a Tolosa.
Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·laccions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina, La Victoria, El hijo de Clara i La indomable.
Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.

L’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.
La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social.
Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions.
El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris . Va defensar el POUM de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.
Va exiliar-se a França, en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El 1977 va retornar a l'Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc.

Fonts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Frederica_Montseny_i_Ma%C3%B1%C3%A9

http://www.fideus.com/biografiesF%20-%20montseny%20-%20federica.htm

http://www.aboriginemag.com/federica-montseny-anarquista-ministra-i-humanista/


Buenaventura Durruti

Va néixer el 14 de juliol de 1896 a Lleó, capital de la província espanyola del Mateix nombre. S'inicia d'adolescent En la mateixa senda de super pare, obrer afiliat al sindicat socialista UGT. Com Membre de super secció ferroviària, participa amb ardor a la vaga general revolucionària d'agost de 1917, impulsada en conjunt amb la Confederació Nacional del Treball (CNT, anarcosindicalista); això li costaria l'expulsió d'UGT por radical, la persecució policial i la fugida a França, on es relaciona amb exiliats anarquistes, afiliant-se a la CNT d'Astúries en retornar a Espanya al gener de 1919.
Al seu retorn a Espanya en 1920, es va establir a Barcelona i va ingressar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al costat de Ricardo Sanz, Francisco Ascaso i Joan García, entre d'altres, va fundar en 1922 el grup anarquista Los Solidarios, al qual s'atribuiria el 1923 l'atemptat contra el cardenal i arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila. El seu objectiu era lluitar contra les bandes armades dirigides pels empresaris catalans. El grup va intervenir en un atracament contra la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón, en què va ser detingut Francisco Ascaso, que va ser alliberat pocs dies després per Durruti i els seus col·laboradors.
Durruti va formular una teoria de la revolució social basada en el cop d'estat insurreccional, a càrrec de grups de combat minoritaris. Amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso van viatjar a l'Argentina i als altres països d'Hispanoamèrica (1924-1925); mitjançant atracaments entesos com activisme revolucionari, van reunir durant aquest període fons per a les agrupacions anarquistes. De nou a Europa, es van radicar a França. En 1927 van ser detinguts al descobrir-seus plans per segrestar a Alfons XIII. Expulsats d'Espanya l'any següent, van viatjar a Berlín i es van establir a Bèlgica en 1929.
En proclamar la Segona República (1931), es va instal·lar a Barcelona i va impulsar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Oposat a la consolidació de la República parlamentària i als successius governs republicans, va participar activament en les revoltes anarquistes del 1932 i 1933, i en la fracassada revolució d'octubre de 1934. Aquesta experiència el va portar a defensar el no boicot de la CNT a les eleccions de febrer de 1936; la participació majoritària dels afiliats contribuiria a la victòria del Front Popular. Amb l'esclat de la Guerra Civil, va dirigir les forces anarquistes a Barcelona durant els combats del 19 de juliol de 1936. Va promoure el Comitè de Milícies Antifeixistes i va encapçalar una columna de milicians que va ser enviada al front d'Aragó per prendre Saragossa. Durant el seu avanç cap a la capital aragonesa va procedir a la col·lectivització dels territoris recuperats, però no va aconseguir entrar a Saragossa.
Al novembre es va traslladar a Madrid per donar suport a la defensa de la capital davant l'ofensiva de les tropes revoltades. Al comandament d'una columna de dos mil milicians, va defensar el sector de la Ciutat Universitària proper a l'hospital Clínic, que acabaria però caient en mans dels nacionals. El 20 de novembre va morir d'un tret que havia rebut el dia anterior mentre inspeccionava les zones de combat, en circumstàncies confuses. El seu sepeli a Barcelona va congregar a una immensa multitud.
A l'mecànic, milicià i líder anarquista lleonès José Buenaventura Durruti li havia arribat al pit una bala de signatura desconeguda a la Ciutat Universitària de la capital, llavors sotmesa a un duríssim setge pels soldats de Franco que s'havien alçat tot just tres mesos abans contra el govern republicà iniciant així la guerra civil. De quin color era aquella bala? ¿Blau falangista? ¿Vermell comunista? ¿Negre anarquista? L'enigma sobre qui va matar Durruti, si l'enemic, si algun agent de Stalin per a qui els anarquistes eren tan odiosos o més que els feixistes, o si els seus propis companys llibertaris recelosos d'una hipotètica militarització de la seva columna, mai ha estat resolt .

Fonts:

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/d/durruti.htm

http://www.elconfidencial.com/cultura/2016-11-20/quien-mato-a-durruti-el-otro-caido-del-20-n_1291790/

http://periodicoellibertario.blogspot.com.es/2014/06/quien-fue-buenaventura-durruti-y-por.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Buenaventura_Durruti