PERSONATGES CLAU DEL BÀNDOL REPUBLICÀ

LA PASIONARIA 

Dolores Ibárruri, coneguda com "La Pasionaria", va exclamar el famós "No passaran" (heretat del coronel Philippe Pétain) durant el llarg Setge a Madrid en el que ja era una victòria anunciada. Tot i ser derrotada com republicana a la Guerra Civil espanyola, mai ho va fer com a dona ni com a comunista. Va nàixer a Biscaia el 9 de desembre de 1895  i va morir a Madrid, 12 de novembre de 1989.
El seu pare era carlista, però, per la seva modèstia o per altres motius, no volia assistir als mítings del partit carlista. Dolors era molt bona estudiant i va voler continuar estudiant per fer magisteri, però la mala situació econòmica de la família i els perjudicis que tenien no li van permetre i va haver de posar-se a servir quan era una adolescent. Va instruir-se en la doctrina marxista.
Després de casar-se (1916) amb un líder miner socialista.
El 15 d'abril de 1920 l'agrupació socialista de Somorrostro (on ella vivia i militava) es va sumar a la fundació del Partit Comunista Espanyol, en el qual militaria Dolors fins a la seva mort el 1989. Al 1920 La Pasionaria és nomenada membre del Comitè Provincial del Partit.
Es va traslladar a Madrid per treballar al diari Mundo Obrero, a través del qual canalitzar la seva vocació política. Va escollir el seu pseudònim Pasionaria perquè el seu primer article a la premsa obrera va ser publicat per Setmana Santa. La ruptura del seu matrimoni va coincidir amb la seva elecció com a membre del comitè central del PCE.
Reelegida membre del Comitè Central al IV Congrés del Partit. En aquells dies va ser empresonada, igual que ho havia estat abans i ho tornaria a estar després; sempre per les seves proclames revolucionàries o la seva participació en lluites obreres.
L'apogeu de la seva vida política revolucionària té lloc quan es converteix en figura més popular del P.C.E. en 1935-39. La seva oratòria va ajudar-la però, sobretot, el involucrar-se personalment en les lluites obreres i populars.
En el famós debat parlamentari de 16 juny de 1936, La Pasionaria va pronunciar un dels més sonats discursos de la seva vida, denunciant les maquinacions feixistes i la preparació del cop d'estat amb la complicitat de molts militars, capitalistes i terratinents i davant la passivitat i el deixar-fer del govern.
Després de la Guerra Civil es va exiliar a l'URSS, on va continuar alimentant el moviment comunista internacional. Anys després va renunciar a al càrrec de secretària del PCE per ocupar el de presidenta. Després de la mort de Franco, va tornar a Espanya el 13 de maig de 1977 i va ser triada als seus 82 anys com a diputada de les Corts Constituents.
Va morir a Madrid el 1989 després d'una llarga vida d'insubordinació, complint així una altra de les seves consignes: "és millor morir de peu que viure agenollat".

Discurs de la Pasionària: 

https://www.youtube.com/watch?v=VaEyv8J2XI8

Fonts:

http://www.eroj.org/biblio/ibarruri/biografi.htm

http://www.muyhistoria.es/curiosidades/preguntas-respuestas/quien-fue-la-pasionaria-251384256316

http://www.libertaddigital.com/espana/2013-04-11/dolores-ibarruri-la-pasionaria-habria-muerto-catolica-tras-confesarse-y-comulgar-1276487270/


Frederica Montseny i Mañé

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra. Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.
De molt jove va començar a escriure sobre temes literaris, filosòfics i feministes. Va entrar dins del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el 1936.Va ser membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936 i ministra de Sanitat.
Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1930 va conèixer l'anarcosindicalista Germinal Esgleas Jaume, que fou el seu company fins que es va morir, el 1981, a Tolosa.
Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·laccions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina, La Victoria, El hijo de Clara i La indomable.
Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.

L’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.
La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social.
Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions.
El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris . Va defensar el POUM de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.
Va exiliar-se a França, en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El 1977 va retornar a l'Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc.

Fonts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Frederica_Montseny_i_Ma%C3%B1%C3%A9

http://www.fideus.com/biografiesF%20-%20montseny%20-%20federica.htm

http://www.aboriginemag.com/federica-montseny-anarquista-ministra-i-humanista/


Buenaventura Durruti

Va néixer el 14 de juliol de 1896 a Lleó, capital de la província espanyola del Mateix nombre. S'inicia d'adolescent En la mateixa senda de super pare, obrer afiliat al sindicat socialista UGT. Com Membre de super secció ferroviària, participa amb ardor a la vaga general revolucionària d'agost de 1917, impulsada en conjunt amb la Confederació Nacional del Treball (CNT, anarcosindicalista); això li costaria l'expulsió d'UGT por radical, la persecució policial i la fugida a França, on es relaciona amb exiliats anarquistes, afiliant-se a la CNT d'Astúries en retornar a Espanya al gener de 1919.
Al seu retorn a Espanya en 1920, es va establir a Barcelona i va ingressar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al costat de Ricardo Sanz, Francisco Ascaso i Joan García, entre d'altres, va fundar en 1922 el grup anarquista Los Solidarios, al qual s'atribuiria el 1923 l'atemptat contra el cardenal i arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila. El seu objectiu era lluitar contra les bandes armades dirigides pels empresaris catalans. El grup va intervenir en un atracament contra la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón, en què va ser detingut Francisco Ascaso, que va ser alliberat pocs dies després per Durruti i els seus col·laboradors.
Durruti va formular una teoria de la revolució social basada en el cop d'estat insurreccional, a càrrec de grups de combat minoritaris. Amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso van viatjar a l'Argentina i als altres països d'Hispanoamèrica (1924-1925); mitjançant atracaments entesos com activisme revolucionari, van reunir durant aquest període fons per a les agrupacions anarquistes. De nou a Europa, es van radicar a França. En 1927 van ser detinguts al descobrir-seus plans per segrestar a Alfons XIII. Expulsats d'Espanya l'any següent, van viatjar a Berlín i es van establir a Bèlgica en 1929.
En proclamar la Segona República (1931), es va instal·lar a Barcelona i va impulsar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Oposat a la consolidació de la República parlamentària i als successius governs republicans, va participar activament en les revoltes anarquistes del 1932 i 1933, i en la fracassada revolució d'octubre de 1934. Aquesta experiència el va portar a defensar el no boicot de la CNT a les eleccions de febrer de 1936; la participació majoritària dels afiliats contribuiria a la victòria del Front Popular. Amb l'esclat de la Guerra Civil, va dirigir les forces anarquistes a Barcelona durant els combats del 19 de juliol de 1936. Va promoure el Comitè de Milícies Antifeixistes i va encapçalar una columna de milicians que va ser enviada al front d'Aragó per prendre Saragossa. Durant el seu avanç cap a la capital aragonesa va procedir a la col·lectivització dels territoris recuperats, però no va aconseguir entrar a Saragossa.
Al novembre es va traslladar a Madrid per donar suport a la defensa de la capital davant l'ofensiva de les tropes revoltades. Al comandament d'una columna de dos mil milicians, va defensar el sector de la Ciutat Universitària proper a l'hospital Clínic, que acabaria però caient en mans dels nacionals. El 20 de novembre va morir d'un tret que havia rebut el dia anterior mentre inspeccionava les zones de combat, en circumstàncies confuses. El seu sepeli a Barcelona va congregar a una immensa multitud.
A l'mecànic, milicià i líder anarquista lleonès José Buenaventura Durruti li havia arribat al pit una bala de signatura desconeguda a la Ciutat Universitària de la capital, llavors sotmesa a un duríssim setge pels soldats de Franco que s'havien alçat tot just tres mesos abans contra el govern republicà iniciant així la guerra civil. De quin color era aquella bala? ¿Blau falangista? ¿Vermell comunista? ¿Negre anarquista? L'enigma sobre qui va matar Durruti, si l'enemic, si algun agent de Stalin per a qui els anarquistes eren tan odiosos o més que els feixistes, o si els seus propis companys llibertaris recelosos d'una hipotètica militarització de la seva columna, mai ha estat resolt .

Fonts:

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/d/durruti.htm

http://www.elconfidencial.com/cultura/2016-11-20/quien-mato-a-durruti-el-otro-caido-del-20-n_1291790/

http://periodicoellibertario.blogspot.com.es/2014/06/quien-fue-buenaventura-durruti-y-por.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Buenaventura_Durruti