L'EVOLUCIÓ DE L'AUTOMÒBIL A CATALUNYA

Cotxe de l'Hispano-Suiza

Al 1889 van arribar des de França (París) els primers motors de cotxe a Catalunya gràcies a Bonet, que va muntar un vehicle amb un motor francès. Els temps van anar canviant i els cotxes van començar a circular per on podien, tot i que no havia carreteres a tot arreu.
Actualment, els cotxes són molt millors i molt més segurs que en aquella època.
Al 1904 es van començar a produir vehicles, quan es va fundar la Hispano Suiza.

Al 1953 es van fabricar els primers biscúters (només 15 al dia). Eren petits, només podien anar dues persones i no anava cap enrere. Només podia anar a 75 km/h, però era barat de mantenir. Eren de producció nacional.

Biscúter

Matrícula 500.000

La Seat es va començar a produir també al 53, el primer cotxe va sortir a la llum al novembre del 1953. Al 54 feien 12 cotxes al dia.Uns anys després van posar a la venda el Seat 600, és un cotxe molt famós i conegut, que crea nostàlgia.
A un autobús li va tocar portar la matrícula 500.000. Va ser un fet important.
A causa de que hi haguessin tants cotxes en circulació, la qualitat de l'aire va disminuir notablement, ja que contaminaven molt. També havien problemes de trànsit, i hi havia gent a favor dels cotxes i gent en contra.

Automapa, creat per Antonio Martín Santos

Va ser necessari impartir seguretat vial per conèixer les normes vials, actualment s'imparteix a escoles i instituts (per llei). Enrique Rubio va ser un impulsor de la seguretat vial.
També va instaurar-se l'ús del cinturó, i tot i que en aquella època no era obligatori, actualment sí. La norma del cinturó ha anat canviant però ara l'ha de portar tothom, ja es trobi als seients de davant o de darrere. Aquesta mesura va inculcar-se al nostre país al 97.
Els avanços a la indústria de l'automòbil han facilitat la conducció, com per exemple, la direcció assistida. També ha millorat la seguretat dels cotxes.
Un enginyer espanyol, Don Antonio Martín Santos va inventar l'automapa per saber on es troba el conductor en tot moment. L'automapa va sincronitzat amb el vehicle.
Actualment, els cotxes híbrids i elèctrics són molt populars, però el primer va tenir lloc quan Joan Ferrés va fer un cotxe que funciona amb bateries al 1969.

A l'indústria automobilística encara li queda molt per progressar i per innovar, el procés continua.

Cotxe elèctric actual

SIMULACRE DE SELECTIVITAT. FOTOGRAFIA EMIGRACIÓ

Aquesta foto que és d'una postal de finals del segle XIX i situada al port de Dársena a la Coruña, reflexa una época al nostre país marcada per l'emigració massiva per part dels espanyols cap a països sudamericans (Xile, Uruguay, Cuba...) en busca de feina i unes millors condicions de vida.
A la foto podem veure molts gallecs disposats a emigrar cap a América. Aquesta fotografia és una font primària. 
Al llarg del segle XIX la població espanyola va crèixer, però l'esperança de vida era curta a causa de les guerres i epidèmies.
Aquest fenòmen d'emigració massiva va ser produit per la mala situació econòmica que havia a Espanya en aquells moments, sobretot a causa de la guerra i el retràs industrial, ja que encara hi predominava una societat agrària a més, hi havia un estancament en aquest sector. Tot i que a ciutats com Barcelona  o Madrid va haver un creixement urbà. 
Va haver molts gallecs que van marxar per no tornar, (més d'un milió de persones). Van haver de buscar una solució a la seva mala situació de vida, ja que els seus productes no eren competitius ni a nivell europeu ni nacional.

LA CIUTAT DE FERRO

Indústria siderúrgica de Sagunto

A Sagunto, durant el segle XX, va ser molt important la indústria siderúrgica. Ramón de la Sota y Eduardo Aznar (uns empresaris) van traslladar les seves indústries al País Vasc fins a Sagunto. Això va comportar que es desenvolupés una nova societat.
Van explotar la mina de Ojos Negros de Teruel i la de Setiles de Guadalajara. Exportaven el ferro a Anglaterra i Holanda, i d'allà vindria el carbó necessari per la indústria.
Al 1900 es va constituir "Sierra Minera". També van construir una línia de ferrocarril d'Ojos Negros fins al port de Sagunto (el mar), al 1907 va arribar el primer tren. Al 1909 es va inaugurar l'embarcador.
Van decidir construir una indústria al mediterrani que produís acer, ferros... Això va ser al 1917.

Alts forns del Mediterrani

La demanda dels països involucrats a la primera guerra mundial van afavorir la indústria siderúrgica espanyola, així que molta gent va traslladar-se a Sagunto per treballar allà (6000 persones treballaven allà aproximadament). Això va donar lloc a la creació d'un nou nucli de població. Van construir hospital, esglésies, escoles... Va deixar de predominar l'agricultura, es va consolidar una societat industrial, que va ser motor econòmic de la Comunitat Valenciana.

Sierra Minera

A causa dels canvis econòmics, tot això es va reestructurar. Al 1984, la producció dels Alts Forns del Mediterrani es va aturar. Al 86, va tancar Sierra Minera.
Es guarden algunes estructures d'aquella època, que recorden el passat industrial siderúrgic de la ciutat. Una nau que abans s'usava per la indústria, ara té fins culturals i pertany a la Generalitat Valenciana.

CATALUNYA, LA FÀBRICA D'ESPANYA

Fàbrica Bonaplata

La fàbrica Bonaplata, la qual va estar en funcionament des de el 1832 fins al 1835, va ser la primera que va emprar el vapor per funcionar, sent així pionera a l'estat Espanyol.  La fàbrica va ser fundada per la familia Bonaplata, destacant Josep Bonaplata.

Abans del 33, tot el que es produía era de manera manual, tot i que s'utilitzaven màquines simples i senzilles i alguns recursos naturals: la força del vent, dels animals... La indústria que més destacava a Catalunya era la tèxtil, tot i que també podem trobar siderúrgia (ferro). 

Indianes

A causa de la necessitat d'exportar mercaderies, va crèixer també la indústria naval, ja que es van necessitar més vaixells, els quals els feien petits i mitjans. Catalunya exportava molts vins i aigüardent, que van fer augmentar els ingressos dels pagesos. 

L'expansió del segle XVIII es va veure afavorida gràcies a la manufactura paperera, es venia paper de gran qualitat a tota Espanya i Amèrica. La indústria tèxti i la paperera s'assemblen molt, és a dir, les màquines i matèries primeres que s'empraven. 
 

També va ser important la fabricació d'indianes, que procedien de la Índia. Eren vestits frescos i molt vistosos, amb estampats. Van fer-se molt populars arreu d'Europa i Amèrica. 
La indústria tèxtil catalana va encarregar-se d'exportar-los, fet que va enriquir molts catalans, els quals van acostumar-se a treballar per a mercats allunyats.
Van introduir-se innovacions en la indústria tèxtil, que van revolucionar el sector i l'economia catalana: tel·lers més productius, la verguedana... 

Crema de la fàbrica Bonaplata

Tot això va fer necessària la màquina de vapor a Catalunya, que també va ser aplicada al transport (al ferrocarril, 1841). Depèn del carbó, i per tant es necessitava d'aquest recurs. Al no haver a Catalunya, s'importava de fora.


Al 1835, a causa de les revolucions, la fàbrica Bonaplata va ser cremada en un incendi provocat, però va deixar rastre: la indústria cotonera, la fàbrica i l'ús del vapor. 

Valentí Esparó va superar l'adversitat i va reobrir, això va constituir la industrialització catalana, que ha durat 100 anys. 

Teler mecànic que funcionava a vapor

Va haver de tornar-se a usar l'energia hidràulica, que es va veure afavorida gràcies a la turbina, més eficient que la roda. Es van construir canals industrials.  Els pobles que vivien al voltant d'aquest tipus d'indústria, es deien colònies.  

La revolució industrial també va necessitar cotó per les filatures, i com que a Catalunya no es produía, s'importava dels Estats Units. Als 70 es va instaurar el tel·ler mecànic, que emprava energia hidràulica o del carbó.  Això va produir una disminució de costos i de preus, per tant, Catalunya era més competitiva. 

Al 1900 Catalunya es considerava un país cotoner, tot i que també hi podem destacar la indústria llanera, la de la seda... La indústria farinera també va tenir innovacions, com l'ús de cilindres. 

L'electrificació va fer l'indústria Catalana encara més competitiva, i va augmentar la iniciativa empresarial. (2a revolució energètica). Va diversificar-se la producció i va augmentar el número de tallers a Catalunya. 

Va consolidar-se una societat de consum, amb una capacitat de consumir elevada. Al 1936, Catalunya es considera una societat totalment industrialitzada, amb un alt grau de modernització de la capital.

Catalunya adquiria matèries primeres i recursos naturals per poder produir, i exportava a Espanya i altres països els productes manufacturats, per això, se la considera la fàbrica d'Espanya.

Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània

Al segle XIX l'estructura de l'economia espanyola va seguir tenint característiques preindustrials, gran part de la població es dedicava a l'agricultura, amb unes condicions de vida nefastes. Persistien els minifundis de subsistència en el nord i els latifundis al sud-oest, fet que provocava misèria i que no s'enllairès l'economia. El liberalisme i la desamortització va empitjorar la situació. Hi havia tres tipus de camperols: petits agricultors propietaris, petits arrendataris i els jornalers. 
La situació de la pagesia al sud-oest del país era horrible: allí existia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques.





La presència d'una gran massa d'obrers a les zones de camp, va afavorir el desenvolupament del moviment obrer, sorgint ja al segle XIX importants revoltes agràries en aquestes zones. En el primer terç del segle XX les ideologies obreristes es van afermar en aquestes zones, sent majoritària la UGT a Extremadura i la Manxa, mentre que l'anarquisme aconseguia més suports a Andalusia.

A la II República, la solució que va donar-se per solucionar el conflicte agrari va ser donar prioritat als governs d'esquerra i als sindicats i partits obrers. Una mostra de l'augment de la conflictivitat social en aquest període és el testimoni del militant obrer Joan Misut, que permet fer-se una idea clara de la situació al sud latifundista durant la República.
El 1932 el govern d'esquerres de Manuel Azaña va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària.



Després de la guerra la situació va ser molt dura per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent pes progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70 del segle XX. Tot i aquests canvis, en l'agro extremeny-andalús van perviure fins ben entrats els 70 situacions d'explotació.

RELATS D'EMIGRANTS

ARGENTINA: Carlota Fernández López

Carlota era una dona que vivia a Asturias, i va conèixer al que seria el seu marit a una romeria, però va ser per correspondència perquè ell va marxar a Argentina per treballar. Nou messos després de casar-se va anar cap allà i la familia del seu marit i ell la van anar a buscar a l'aeroport. Ella era feliç amb lo poc que tenien, i la van tractar bé, molta gent d'allà era espanyola. El seu marit era cambrer i ella era modista. Van anar prosperant i van poder comprar-se un terreny al qual van construir-se una casa amb les seves mans, les seves filles han pogut anar a la universitat.
La Carlota va tornar a Espanya al 1988 i no va reconèixer el seu país, tot i que també la van tractar bé ella volia tornar a Argentina.


XILE: Roser Bru Llop

Roser era una dona que vivia a Barcelona, amb una familia republicana i catalanista. Va haver d'exiliar-se amb la dictadura de Primo de Rivera. Va estudiar a diferents llocs i va trobar la seva vocació, que era la pintura.  Després de la guerra van anar-se a Francia exiliats, i ella va començar a treballar. Va casar-se amb un antic company d'escola i va anar cap a Xile. Ha treballat pintant i ha fet moltes exposicions a Espanya i a Xile. Finalment va quedar-se a Xile i pensa que Barcelona ja li ha quedat molt lluny.


COSTA RICA: Manuel Blanca Andújar

Manuel va nèixer a Màlaga, i va viure la crisis de la segona república i la guerra civil, el seu pare els va abandonar i la mare va mantenir a la familia, però ella es va casar amb un altre home i Manuel el considera el seu pare. Els guanyadors de la guerra van quedar-se amb la seva casa perquè els van acusar de comunistes, i van haver de viure a una habitació. Quan va complir els anys pertinents, Manuel va ser cridat a files i a causa del maltractament que rebia va desertar i quan estaven arribant a Costa Rica. No només va desertar ell, també van acompanyar-lo 16 homes més. La policia de Costa Rica els va detenir però no els van entregar. Va ser ben rebut a Costa Rica i va treballar a cuines de restaurants. Va conèixer una dona i van casar-se. La mare de Manuel el va trobar i va anar allà una temporada amb ell.


CUBA: Manuel Valella Piñón

Manuel va nèixer a Lugo, abans de la guerra vivia bé però al acabar-se va passar fam. Llavors, el pare que tenia nacionalitat cubana, els va cridar per anar, quan ell tenia 17 anys. El seu primer treball va ser a una bodega, i després la familia va quedar-se a càrrec d'un edifici nou. Ell també estudiava, i va casar-se tres cops. Va jubilar-se com a cap de secció en la direcció provincial de la Habana del banc nacional. Ell se sent espanyol i cubà.



MÉXICO: María José Pérez Villanueva de Castello

María José va néixer a València, i va començar a estudiar Turisme, on va conèixer al fill d'un exiliat espanyol que vivia a Mèxic. Es van enamorar i van casar-se al 71. Ell havia de marxar a Mèxic i ella va decidir anar amb ell sense dubtar-ho. Van formar una família i viuen bé a Mèxic, però ella sentia nostàlgia perquè s'estimava molt València.


PANAMÀ: Rogelio García González 

Rogelio García va néixer a Ourense al 1927,  i al morir el seu pare van passar per una situació econòmica dolenta. Ell va haver de ser pare de família. Va començar a treballar a mines però quan va quedar-se sense treball va decidir anar a Brasil. Finalment va decantar-se per Panamà, i va muntar una cantina. Va conèixer una dona allà i van casar-se. Té la doble nacionalitat i ha anat tres cops a Espanya a veure a la seva família.


URUGUAY: María del Carmen Acero Pérez 

María del Carmen va nèixer a Asturias al 42. Va criar-se amb una tieta materna que va emigrar a Uruguay, i va animar a la família a anar amb ella. Ho van vendre tot i van anar cap allà. Tot era més difícil del que creien, però a ella li agradava Uruguay. Van mudar-se a una casa i el pare va trobar un bon treball, al qual la filla es dedicaria més tard. Va conèixer un espanyol i van casar-se i van tenir dos fills. L'economia familiar va anar a millor i van muntar una empresa familiar. María del Carmen va tornar a Espanya fa poc, i ella diu que es sent uruguaya.


VENEZUELA: Ángeles Sala Arija 

Àngeles va néixer a Cantabria el 1919, i va anar a viure a Catalunya des de molt petita. Ella volia ser artista però el seu pare no la va deixar. Quan comença la guerra civil, s'han d'anar a França a viure perquè són republicans. Al 48 decideixen anar a viure a Mèxic, però el seu vaixell no para allà, sinò a Veneçuela. Es va fer traductora de francès. Va ocupar altres treballs però la feien fora per ser estrangera, però això canvià quan va obtenir la nacionalitat. Ella no va casar-se perquè no va poder oblidar a la seva primera parella, que era francès i va morir. Ha dedicat el seu temps lliure a l'art.


RETORNATS: Bernabea Zornoza González

Bernabea va nèixer a Ciudad Real el 1927. Quan ella tenia 5 anys van anar a viure a Madrid i van viure el començament de la Guerra Civil. Per refugiar-se, van anar a viure a Catalunya (Cerdanyola). Com la situació no millorava, van anar a França, a un camp de concentració. Van anar a la República Dominicana el 1940, però van anar cap Equador per la mala situació de salut de la mare. Ella va estudiar magisteri i va casar-se amb un equatorià, amb el que va tenir 6 fills. Va tornar a Espanya dos cops, i va quedar-se per ajudar a la seva filla. Tot i que està jubilada, encara ensenya literatura.

MANIFIESTO DE PRIMO DE RIVERA

ORIGINAL

"Al país y al ejército españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando a la Patria no ven para ella otra solución que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso [...]. No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone [...]. En virtud de la confianza y mandato que en mi han depositado, se constituirá en Madrid un Directorio Militar con carácter provisional encargado de mantener el orden público [...]. Para esto, y cuando el ejército haya cumplido las órdenes recibidas [...] buscaremos al problema de Marruecos solución pronta, digna y sensata [...]. La responsabilidad colectiva de los partidos políticos la sancionaremos con este apartamiento total a que los condenamos [...].

Miguel Primo de Rivera. Capitán General de la IV Región. La Vanguardia, Barcelona, 13 de septiembre de 1923.

COMENTARI

Aquest text és un text polític, és un discurs destinat a tots els espanyols ja que va ser publicat a la Vanguardia el dia 13 de septembre de 1923. L'autor i per tant emissor del missatge és Miguel Primo de Rivera, un militar que va instaurar una dictadura a Espanya al mateix any de la publicació la qual va posar fi al règim de la restauració. A aquest discurs, Primo de Rivera informa que, per solucionar tots els problemes que hi ha a Espanya (al Marroc, el caciquisme, la setmana tràgica, els assassinats a presidents, la corrupció, la falta de nacionalisme...) dels quals culpa al govern de ser culpable, instaurarà una dictadura militar (militar perque els nous governants són tots militars) al país per recuperar l'ordre que hi havia abans, per poder fer el que diu, haurà de deixar fora el govern que hi havia i instaurar el seu, de caire militar i provisional, per establir l'ordre públic. També diu que es saltarà la legalitat i que aconseguirà arreglar-ho tot, recuperant així Espanya el nivell que tenia abans i el sentiment patriòtic i nacionalista. Finalment fracasarà i Primo de Rivera presentarà la seva dimissió al 1930 al rei Alfons XIII, després d'això s'instaurarà a Espanya una "dictatova" presidida per Berenguer. Aquest període s'acabarà al 1931 quan es convoquin eleccions i es proclami la II República espanyola. 

EL DESASTRE D'ANNUAL

Miguel Primo de Rivera

El desastre d'Annual va ser una derrota militar per parts dels espanyols contra els rifenys, els quals eran comandats per Abd el-Krim. La derrota es va produir a la localitat d'Annual (d'aquí ve el nom), el dia 22 de juliol de 1921. Això va suposar una redefinició de la política
colonial d'Espanya en la Guerra del Rif.

Aquesta derrota va portar problemes a la monarquia d'Alfons XIII. Per tant, diem que aquesta batalla va ser la causa del cop d'Estat i la dictadura de Primo de Rivera.

La batalla d'Annual va estar marcada per negligències i errors que van portar la mort a molts soldats espanyols. Més concretament, s'acusa de negligència al general Berenguer, de temerari al general Silvestre i d'incompetència al general Felipe Navarro per les seves responsabilitats en les funcions
d'Alt comissari de d'Espanya al Marroc, comandant general de Melilla i segon cap de Melilla, durant unes accions militars al Rif prèvies i durant l'abandó de la posició d'Annual i la posterior i penosa retirada i rendició del fort de Muntanya Arruit, entre finals de juliol i pricipios d'agost de 1921, en què van morir al voltant de 12.000 homes .

Abd el-Krim

El fiscal José García Moreno resumeix que el desastre d'Annual es va deure a la negligència i irresponsabilitat de l'alt comandament.

Més enllà de les negligències del general Silvestre trobem grans irregularitats com les deficients condicions de la tropa, l'absència de previsió, informes previs sobre activitat de l'enemic que es ignoraven, i l'absència d'un comportament a l'alçada per part del general Berenguer, Alt Comissari d'Espanya al Marroc.


Berenguer va ser jutjat per un tribunal militar que va corroborar l'acusació de negligència, condemnant-lo a la pena de separació del servei.

Manuel Fernández Silvestre

Sobre la batalla, tot va anar en declivi el 17 de juliol, quan  Abd el-Krim, antic funcionari de l'Administració espanyola a l'Oficina d'Afers Indígenes a Melilla, al comandament de la cabila dels Beniurriagel i amb el suport de les tribus cabileñas presumptament aliades d'Espanya, llançar un atac sobre totes les línies espanyoles.
El 17 de juliol Abd el-Krim va iniciar l'assalt, i la posició va caure el 22 de juliol. Durant cinc dies, i malgrat l'esforç heroic de tres columnes de reforç, nota 5 els espanyols havien estat incapaços d'auxiliar la posició d'Igueriben, fracàs que va fer cundir la desmoralització entre les tropes d'Annual.

Després d'això es van concentrar al voltant del campament gran quantitat de forces rifenyes, mentre que la moral de l'exèrcit espanyol queia per terra. En començar el setge d'Igueriben hi havia uns 3100 homes presents a Annual. Al cap de dos dies es van incorporar 1000 més, i dos dies després van arribar altres 900 de reforç. Així doncs, el 22 de juliol Annual acollia a uns 5000 homes (3000 espanyols i 2000 indígenes), amb una força de combat de 3 batallons i 18 companyies d'infanteria, 3 esquadrons de cavalleria i 5 bateries d'artilleria.
Quan el general Silvestre va adonar-se que no podia defensar la seva posició, va acordar amb els seus oficials l'evacuació del campament. Però tot va girar-se quan el general Berenguer va comunicar-li que tindrien reforços que arribarien des de Tetuan. Finalment es va decidir que s'evacuaria el campament.

Dámaso Berenguer

La retirada va començar a les 11:00 hores: hi havia dos combois, Però llavors van adonar-se que els rifenys es trobaven als camins de sortida, se'ls van trobar i les tropes espanyoles van començar a rebre trets. En aquest moment va començar el caos: els dos combois d'evacuació es van barrejar sense cap tipus d'ordre. Enmig de la confusió, els oficials van perdre el control de la situació. Sense ningú que cobrís la seva retirada, els homes van tractar de posar-se a cobert de les bales corrent cap endavant. Els ferits van començar a ser abandonats; molts oficials van escapar deixant de banda el seu deure, i la retirada ordenada no va trigar a convertir-se en una desbandada general sota el foc dels rifenys.

Cadàvers trobats a Annual

Alguns oficials i unitats van mantenir la calma i van aconseguir salvar a molts figurants, amb un nombre de baixes relativament petit; però, en la seva immensa majoria, els soldats van sortir a la carrera. El desastre va poder haver estat més gran si els Regulars al comandament del comandant Llamas no haguessin resistit en les altures del sud. Això va donar temps als fugits per passar per l'estret pas de Izumar, evitant així una mort segura a mans dels rifenys.

Aquest desastre va durar 4 hores i van morir un total aproximat de 2500 espanyols, als quals cal sumar els ocupants, 1500 en total, de les posicions de Talilit, Donar Buymeyan, Intermèdies B i C, Izumar, Yebel Uddia, Mehayast , Axdir Asus, Tuguntz, Jamaa de Nador, Halaun i Morabo de Sidi Mohamed, tots morts. Van quedar-se allà 492 presoners espanyols dels que van sobreviure 326. Alguns d'ells van ser alliberats al començament de la missió de rescat duta a terme, entre altres, pels membres de la Delegació d'Afers Indígenes Gustavo de Sostoa i Luis de la Cort Lujan; els altres captius van ser alliberats finalment el 27 de gener de 1923, després de les negociacions dutes a terme amb Abd el-Krim per part d'Horaci Echevarrieta, a canvi de 80.000 duros de plata.

LA CANADENCA

"La Canadenca" és el nom que rep la vaga de caràcter pacífic que es va iniciar el 5 de febrer de 1919 a Barcelona i que va durar 44 dies. Aquesta vaga va aconseguir paralitzar Barcelona. 
La vaga va constituir un dels majors èxits del moviment obrer català.
Allò que va impulsar la vaga van ser les noves mesures, perjudicials per als treballadors ja que es va disminuir el seu sou, per part de l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA.
Els treballadors van demanar l'assessorament per part del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. Desprès d'això, La direcció de l'empresa va acomiadar de 8 dels treballadors afectats. 

I a partir d'aquí, explicaré els fets que van tenir lloc a la vaga de la Canadenca.

05/02/1919: S 'inicia la vaga de la canadenca. Els obrers exigeixen uns drets mínims que no reben, els abaixen el sou i fan fora a alguns treballadors (a 40)

06/02/1919: La censura de la premsa no els permet mostrar la notícia de la vaga ni els fets que han tingut lloc a l'empresa. 





08/02/1919: es declara en vaga una altre part de la plantilla. Els diaris encara no publiquen res.









10/02/1919: La direcció de la Canadenca llançà un ultimàtum als participants de la vaga. No hi ha llum.

11/02/1919: La vaga segueix, i alguns treballadors deixen de fer-la per tornar a la feina. 


12/02/1919: la direcció de Tramvies de Barcelona S.A. concedeix la jornada de vuit hores als obrers de tallers, i nou hores als obrers de moviment. La vaga continua, els vaguistes són pacífics però la policia ha registrat els domicilis d'alguns obrers.

15/02/1919: S'assassina a  Joaquim Baró Valero, el recaptador de La Canadenca.

18/02/1919: La Vaga continua perque no escolten als obrers que exigeixen els seus drets, drets que no han tingut mai.

21/02/1919: La vaga comença a preocupar a la gent, la ciutat està parada i els obrers no estan disposats a rendir-se si no els cedeixen allò que exigeixen.

22/02/1919: Barcelona aquella matinada es va quedar sense llum, les autoritats les autoritats tornen la llum a la ciutat.

27/02/1919: S'afegeix a la vaga l'empresa Dos Rius i els del tramvia.


28/02/1919: Els diaris publiquen una noticia sobre el motiu de la vaga, amb testimonis dels mateixos obrers, entre ells, la veu de Catalunya.


01/03/1919: El personal de l’Exèrcit i de l’Armada fan el treball dels que participen a la vaga.


3/03/1919: La Veu de Catalunya és l'únic diari que escriu sobre la vaga. Arriben més militars  i personal de l'armada per cobrir als obrers que participen a la vaga.


04/03/1919: El gerent de La Canadenca insinua que l’empresa és innocent de les condicions dels obrers.

05/03/1919: Problemes de subsistència a la ciutat.

06/03/1919: Més obrers s'afegeixen a la vaga.

8/03/1919: El ferrocarril elèctric de Sarrià ahir es va declarar en vaga.

10/03/1919: Els militars han de conduir els ferrocarrils. La situació és insuportable, es comença a necessitar una solució.

12/03/1919: La veu de Catalunya publica un article en el que diu que Barcelona està molt malament.

19/03/1919: es celebra el Míting a Les Arenes, aquest fet provoca que s'intenti resoldre el conflicte.

20/03/1919:  76 dels presos que hi havien van ser alliberats. Encara hi ha alguns presos. El Míting a Les Arenes va ser un èxit.

21/03/1919: Seguí va convèncer al míting que havien de tornar a la feina, l'endemà els diaris van publicar noticies com “tornada a la normalitat”. Seguí va donar a les autoritats 72 hores per posar en llibertat a els altres presoners. Si no feien el que demanaven, reprendrien la vaga.

22/03/1919: Les empreses no readmeten a tots els empleats que van fer vaga. És per culpa dels militars. Han alliberat a més presoners, però no a tots.

23/03/1919: 300 obrers deixen de treballar, eren ordres del comitè de vaga. Eren obrers de la línia de ferrocarrils Rubí Terrassa.

24/03/1919: Es declara l'estat de guerra. Cap diari ho publica. 

15/04/1919: S'acaba la vaga general desprès de 22 dies. El 3 d'Abril es va publicar un decret informant que la jornada laboral seria de vuit hores.

16/04/1919: El diari de Barcelona publica el decret de la jornada laboral de 8 hores. La veu de Catalunya comunica que molts treballadors ja han tornat a la feina i s'està recuperant la normalitat, encara que algunes empreses o sectors continuen amb la vaga. La normalitat tardarà en recuperar-se completament.

19/04/1919: Els obrers seguiran lluitant.

20/04/1919: La Veu de Catalunya publica una noticia explicant el desprès de la Vaga.


23/04/1919: Les accions repressives que encara té el govern sobre els obrers són abundants, però ho dissimulen. Encara empresonen a obrers, i només treuen de la presó a uns pocs. 

L'assassinat dels presidents espanyols

LA CIUTAT CREMADA

Lerroux

La ciutat cremada és una pel·lícula catalana rodada al 1976. És una pel·lícula històrica, ja que narra els fets que tenen lloc entre el 1899 amb la derrota de la guerra a Cuba i acaba a la Setmana Tràgica del 1909. Per narrar tots aquests fets es mostra la vida d'una família catalana.
A la pel·lícula podem veure l'aparició de personatges històrics importants com Lerroux, líder dels republicans.

Alfons XIII

Poc després de l'escena en la que apareix Lerroux, s'anuncia la aparició del rei, el qual apareix més endavant juntament amb els seus soldats.

Emiliano Iglesias

A la pel·lícula també apareixen alguns polítics coneguts, com Emiliano Iglesias o Josep Maria.

Josep Maria

Entre els anys en els que s'ambienta la pel·lícula tenen lloc diferents fets històrics. Comença amb la pèrdua de Cuba i les seves conseqüències, ja que el burgés de la família es queixava de les factures que havia de pagar. També podem veure com es produeixen les primeres vagues i revoltes dels treballadors.

El fet més important i amb més conseqüències que reflexa la pel·lícula és la setmana tràgica, la qual s'inicia amb la movilització de reservistes per ser enviats al Marroc (per la guerra de Melilla)

Es van cremar les esglèsies i van fer moltes barricades, van morir molts civils.  

Crema d'esglèsies

Aquesta pel·lícula va estar prohibida molt de temps, jo crec que és a causa dels referents anarquistes que hi ha i l'odi a la religió. Penso que ho van fer per evitar que els treballadors es revoltessin com a la pel·lícula, per evitar que pensessin que era possible poder-se rebel·lar. 

MIGUEL DE UNAMUNO

Miguel d'Unamuno va ser un escriptor i filòsof espanyol. Va néixer a Bilbao el 29 de setembre de 1864 i va morir a Salamanca el 31 de desembre de 1936. 

Aquesta carta d'Unamuno a Azorín va ser escrita
el 27 juny 1907 des del Gran Hotel do Porto.

Als dinou anys va terminar la seva carrera de Filosofia i Lletres, i seguidament va doctorar-se amb una tesi dedicada a l'èuscar, en la que va donar el seu punt de vista sobre l'origen del bascos. Tot i que ell va escriure novel·les en basc, considerava que el basc acabaria desapareixent ja que, com va dir: «El basc i el castellà són incompatibles digui el que es vulgui, i si caben individus no caben pobles bilingües. És aquest de la bilingüitat un estat transitori». 

Però Unamuno no només va parlar sobre la llengua i el territori basc, també ho va fer sobre Catalunya i el català, en aquesta carta a Azorín, en la qual lamenta la postura adoptada a Madrid: «Mereixem perdre Catalunya. Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa tasca que amb Cuba. No se'n adonen. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de cervell a la closca)». 

Miguel de Unamuno

Un temps més tard, va poder defensar les seves idees sobre Catalunya al Congrés dels Diputats, més concretament, el 22 d'octubre de 1931 va parlar contra la imposició del català enfront de l'oficialitat del castellà: «Per a mi tot ciutadà espanyol radicat a Catalunya, on treballa, on viu , on cria la seva família, és no només ciutadà espanyol, sinó ciutadà català, tan catalans com els altres. No hi ha dos ciutadanies, no pot haver-hi dos ciutadanies».

També va parlar amb Azaña sobre la qüestió de Catalunya, ja que Unamuno va ser convidat per part d'aquest a a l'Ateneu Mercantil de València per realitzar una conferència contra l'independentisme català i la imposició a Catalunya de l'ensenyament íntegra en aquesta llengua: li va comunicar que la seva conferència anava a versar «sobre la sobirania catalana en el que fa a l'ús de la llengua amb consideracions sobre el conflicte de dues cultures». «Catalunya ha d'acabar, i molt aviat, per separar-se del tot del Regne d'Espanya i constituir-se en Estat absolutament independent», advertia a Azaña. «Just és, doncs, que Espanya perdi ara Catalunya. I la perdrà, no tinc cap dubte que la perdrà ... La federació no és més que una fulla de parra»

Unamuno a l'Ateneu

Tenim fragments del discurs d'Unamuno a l'Ateneu, com: «Prat de la Riba va dir que Catalunya era la Prússia d'Espanya, i que calia conquistar Espanya per mitjà de la llengua catalana, aquella llengua que el gran Maragall va qualificar de aspra. Aquest odi a la llengua espanyola s'explica, perquè en castellà se li han dit moltes coses a Catalunya; però no se li ha ensenyat res».

En aquest fragment es mostra en una postura en contra de l'ensenyament en català: «El exclusivisme pot produir un greu conflicte entre la llengua regional i la llengua oficial d'Espanya, que no és una llengua castellana nacional, sinó internacional, que parlen més de 20 nacions. Pel que fa a la vostra llengua compareu el llemosí conceptuós i retorçat d'Ausiàs March i el castellà de les novel·les de Blasco Ibáñez i de Wenceslao Querol, que va escriure les seves 'Rimes' en un castellà més dolç que el saborós suc de les vostres taronges».

En el seu discurs a l'Ateneu de València, Unamuno va defensar l'ensenyament en castellà, i equiparava democratització a castellanització. "Ser un ciutadà espanyol suposava saber llegir i escriure en la llengua de Cervantes". La multitud que ocupava l'auditori va coronar el seu discurs amb una ovació «estrepitosa i memorable que es va perllongar durant diversos minuts», segons el relat d'El Mercantil Valenciano.

Francisco Maldonado de Guevara

Tres mesos abans de morir, el 12 d'octubre de 1936, durant l'acte d'obertura del curs acadèmic Unamuno va presidir la cerimònia com a rector. En tercer lloc, va tenir el torn de paraula Francisco Maldonado de Guevara, el qual va enviar un missatge contra el separatisme basc i català, els quals va anomenar d'Anti-Espanya, a més de dir-lis que són el càncer d'Espanya. Va dir que el feixisme era el sanador d'Espanya i que aquest sabria com exterminar aquests càncers: «tallant en la carn viva, com un decidit cirurgià lliure de falsos sentimentalismes». 

Després de Maldonado, va parlar José María Pemán, que va dir: «Nois d'Espanya, fem cada un en cada pit una Alcàsser de Toledo».Després de tot això, i de que Millán-Astray excités al poble fent-los cridar "Espanya una, Espanya gran, Espanya lliure!", i fes el salut feixista a un quadre de Franco penjat a la paret, Unamuno va aixecar-se per realitzar el seu discurs, en el qual va dir: «Vèncer no és convèncer, i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l'odi que no deixa lloc per a la compassió».

Millán-Astray. Podem veure que li falta un
braç, per això Unamuno l'anomena invàlid

Després d'això, Millán-Astray va atemptar contra ell dient: «¡Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar-los, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!». Mentre això passava, algú del públic va cridar: «Visca la mort!». ("Visca la mort" era el lema de la Legió Espanyola). 
Unamuno va continuar el seu discurs, defensant-se de Millán-Astray: «El general Millán-Astray és un invàlid. No cal que diguem això amb un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat hi haurà moltíssims més. Em turmenta el pensar que el general Millán-Astray pogués dictar les normes de la psicologia de les masses», al qual Millán Astray va respondre enfadat: «Mori la intel·lectualitat traïdora! Visca la mort!»

Francisco Franco amb Millán-Astray

Després d'això, Unamuno va acabar el seu discurs dient: «Aquest és el temple de la intel·ligència i jo sóc el seu summe sacerdot. Vosaltres esteu profanant el seu sagrat recinte. Jo sempre he estat, digui el que digui el proverbi, un profeta en el meu propi país. Vencereu, perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu, perquè per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil el demanar-vos que penseu a Espanya. He dit».
Després de dir això gairebé és assassinat, pero Carmen Polo (la dona de Franco) va salvar-lo portant-lo a casa seva. El 22 d'octubre de 1936, Franco signa el decret de destitució d'Unamuno com a rector.

La tomba d'Unamuno i la seva filla Salomé 

Com hem dit abans, tot això va passar 3 mesos abans que Unamuno morís, ja que després d'això va quedar-se tancat a casa seva en arrest domiciliari. Unamuno va passar els seus últims dies desolat i desesperat. Va morir el 31 de desembre durant la visita que li va fer el falangista Bartolomé Aragón. 
En el seu funeral va ser exaltat com un heroi falangista. Unamuno ara descansa amb la seva filla que va morir tres anys abans que ell, a un cementiri de Salamanca. Amb l'epitafi de: "Fica'm, Pare Etern, en el teu pit, misteriós llar, dormiré allà, doncs vinc desfet d'una dura brega".